A la costa guipuscoana, Zumaia se’t presenta com a un petit port de mar, d’origen pesquer, a la desembocadura del riu Urola; endemés d’acompanyar-se de dues platges pràcticament minúscules, però embolcallades de la captivadora bellesa que li concedeixen unes insòlites formacions rocoses, “El flysh”, sobre el Cantàbric.
Així mateix, al costat d’aquests reclams paisatgístics d’excepció, Zumaia ha esdevingut un poble, de retallada població, que ha sabut preservar un respectable patrimoni arquitectònic, amb carrers estrets i plens d’encant. Emperò, és en l’àmbit de la pintura on, Zumaia ha guanyat un gran protagonisme, gràcies a la labor pictòrica duta a terme per diferents artistes que, amb el pas del temps, han contribuït a posar en valor o si es vol posar en el mapa la història d’aquesta i d’altres veïnes contrades guipuscoanes. En aquest sentit, des de finals del segle XV, ja es troben diferents pintures que il·lustren la història d’aquest punt prodigiós del Cantàbric, a propòsit de diversos episodis d’adversitats entre pobles veïns.
Òbviament, doncs, és de revisió obligada el llegat pictòric de dos pintors que romanen en la memòria històrica de la població: d’una banda, una quasi oblidada, “La Zumaia”: una pintora insigne que fins i tot va introduir la pintura espanyola més enllà de l’Atlàntic, en terres mexicanes, a mitjans del segle XVII; i, molt especialment, Ignacio de Zuloaga, el seu artista més contemporani que, atret per la bellesa d’aquests indrets, va construir-se una casa i va fixar la seva residència a tocar del mar, un indret on ens ha deixat un museu que comparteix algunes de les seves obres amb les d’altres autors vinculats amb aquest racó de món.
Tanmateix, és així que un passeig pels seus costeruts carrers et suggereix d’encaminar-te cap a l’Ermita de Sant Telmo (segle XVI), el patró dels mariners, per a situar-te davant del mirador que et descobreix la fantàstica ruta de “El flysh”, conformant una espectacular composició geològica i paisatgística. I a quatre passes d’aquí tot és una invitació a una petita excursió per un camí arran de penya-segats que sembla desdibuixar-se en mig del colossal mosaic de “El flysh” que pentina els seus vessants.
Del tot admirable, i de tan a prop, precisament pots tocar aquesta insòlita superposició de capes de formacions rocoses i també d’organismes marins, tan minuciosament definides; que s’han anat formant a través d’un lent i llarg procés de sedimentació, en milions d’anys. I, sí, en aquest breu recorregut, ben bé et quedes amb la boca oberta davant d’aquesta alineació estratigràfica que et mostra l’alternança de matèries dures i toves: de primer, decantades sobre el fons del mar; i, posteriorment, emergides per les forces de l’interior de la Terra fins a despuntar tot configurant les impressionants parets verticals que tens davant dels teus ulls. És la formació geològica anomenada “Flysch”, que forma part del Geoparc de la Costa Basca, protegida per la UNESCO.
