Violència al carrer – Gal.lo Ball

El desallotjament de Can Vives al Barri de Sants, de Barcelona, un exemple de la contradictòria animà catalana. Volem ser com els suecs, però, malauradament, som ibers com la resta de la península, amb brots d’ira i de rauxa, com correspon a pobles de sang calenta. Una de les dues principals característiques intrínseques nostres és la visió pejorativa de l’Administració, sigui espanyola o catalana, encara que només critiquem a la primera, a la segona, la nostra, a l’Administració catalana, li concedim més dret al perdó dels seus errors. No obstant, també la critiquem, encara que sigui amb la boca petita. Sigui una o altra, creiem que és el nostre deure intentar escatimar el màxim impostos de qualsevol manera o aprofitant qualsevol resquícia legal i no legal, i quant més millor. Per què doncs actuem així? Perquè la nostra pàtria comença per nosaltres mateixos. El bé públic, d’entrada, no forma part de la nostra obligació a contribuir-hi i si ho fem és perquè no tenim més remei. Aquest forma de ser quan l’expliques a un catalanet nacionalista et respon amb una rialleta amb la qual accepta la petita part de la seva culpabilitat, però que considera és un mal menor i que per tant espera l’absolució col·lectiva dient: Tothom ho fa. La persona que estem dient, després de reconèixer que fa trampes fiscals, sol fer a continuació una declaració de fidelitat pàtria perquè no li posem en dubte la seva catalanitat, ja que només ha comés un pecat venial que fa tothom i que per tant reclama absolució col·lectiva. Passem ara a analitzar el segon tret diferencial del poble català i que en certa manera és una conseqüència del primer, i és l’esperit anàrquic i de disconformitat que portem a flor de pell i que traiem a la primera que se’ns provoca o que creiem estar justificats per tal o qual injustícia que ens han pogut fer. Portem a dins un esperit de revolta permanent que corre per sota les nostres pells, inclús la de la gent anomenada d’ordre. Parlo del famós balancí que varia molt sovint entre el seny i la rauxa. Exemples molts i variats, ja deia el nostre gran historiador Vicens Vives que Catalunya és la part d’Europa que ha tingut més revolucions o aldarulls al llarg de la seva història; fins al punt que a la Barcelona de la “Belle Epoque” una gent que estava veient una cursa de braus, disgustats per la mala qualitat dels animals quan van sortir a la plaça, van recórrer la ciutat cremant convents religiosos. Pobres frares, quina culpa tenien que la “corrida de toros” fos dolenta; va ser una explosió de caire social i van pagar justos per pecadors, com molt sovint passa. La rancúnia social és el motor i causa dels més variats aldarulls que han explotat al llarg dels segles XIX i XX a la nostra terra catalana. Un exemple claríssim del que estem dient va ser l’explosió homicida, durant els primers mesos de la Guerra Civil, per part dels suposats comitès antifeixistes, que van omplir les voravies de les carreteres de persones executades amb la més despietada fredor davant d’una Generalitat impotent, incapaç de parar aquell desastre. Ara, a Sants, tenim altra vegada una explosió social i un Govern de la Generalitat que està a punt de sentir-se superat altra vegada pel xantatge dels violents. Aquest govern és incapaç de demanar ajuda a l’Estat, que té un dispositiu preparat per intervenir i, per evitar una ofensa a un orgull mal entès, preferirà claudicar davant els violents. Imagineu-vos en una Catalunya independent una revolució obrera anarquista o a un atac yihadista de terroristes islàmics. Pobres Mossos, quina papereta els tocaria fer. Ja ens va preveure sobre tots aquests riscos un dels fundadors de Convergència Democràtica, parlo d’en Miquel Sellarés, home que tenia clar que Catalunya s’havia de dotar d’ altres recursos, a més a més de la Policia. Gal.lo Ball i Ratés