Hi ha coses que per més voltes que hi doni, no arribaré a entendre mai. Dic això perquè en poc més d’una setmana m’han arribat tres notícies que m’han colpit profundament i m’han deixat una sensació d’impotència davant unes situacions provocades pel fanatisme religiós. Vaig rebre per internet les imatges d’una manifestació que sota el títol que encapçala aquest article va tenir lloc fa poc temps a Londres, organitzada per la comunitat musulmana, sota la protecció de la guàrdia urbana. Segons deia la comunicació, no varen ser publicades per la TV per no ofendre ningú. Davant la impossibilitat de publicar-les aquí, em limitaré a copiar alguns dels eslògans que exhibien les pancartes: “L’islam dominarà el món”. “Mateu els que insulten l’islam”. “Europa, pagaràs; el teu 11-S està en marxa”. “Prepareu-vos per al veritable Holocaust”. “Europa és el càncer i la resposta és l’islam. Extermineu els que van contra l’islam”. “A l’infern amb la llibertat!”. I així altres de semblants. La primera cosa que se m’acut és pensar quina mena de pau diuen defensar els que proclamen la violència i la imposició com a sistema de domini de la societat. D’altra banda, no vull imaginar què passaria si una manifestació com aquesta tingués lloc en un país islàmic. Ja sé que no tots els islamistes són fanàtics, però també és cert que no és estrany trobar-ne a Europa. A aquesta notícia se n’hi han afegit altres dues que m’han esborronat. Al Paquistan una dona ha estat lapidada fins a la mort sota l’acusació d’haver comès adulteri. Els botxins varen ser els seus familiars més pròxims. No va servir de res el fet que estigués embarassada i el ritual en ell mateix fa posar els pèls de punta. La dona és enterrada de mig cos i coberta amb un sac. Els que executen la llei no poden llençar-li pedres més grans que la mida d’un puny, perquè ella ha de “pagar” el càstig del delicte i adonar-se que el preu és la seva vida. Tot per “salvar l’honor” de la família. Amnistia Internacional està duent a terme una campanya per evitar la mort de Meriam, una dona del Sudan, on les lleis es basen en la “xaria”. El seu delicte? Haver-se casat amb un home cristià. Aquest fet és considerat una apostasia de l’islam i castigat amb la pena de mort. Un tribunal va condemnar-la a rebre cent fuetades abans de ser penjada de la forca. Si fins ara no s’ha executat la sentència és perquè la dona estava embarassada. Fa pocs dies va donar a llum a la presó i ara caldrà veure si es porta a terme la seva execució. El segrest de dues-centes nenes d’una escola cristiana és un altre fet que ha commogut l’opinió pública mundial, però no sembla que els segrestadors estiguin disposats a alliberar-les. És incomprensible que en ple segle XXI es donin casos com aquests. Direu que és fanatisme minoritari, però voldria saber quines accions han emprès els organismes internacionals i quines pressions han fet els estats democràtics, especialment Europa i els Estats Units, en defensa dels drets humans dels quals tant els agrada omplir-se’n la boca. Suposo que passa el mateix que amb el drama de Síria, on més de tres milions de persones han hagut de fugir del país i on els morts es compten ja per centenars de milers. Europa i Amèrica miren cap a una altra banda i el seu silenci els fa culpables. No pot ser que els interessos de les grans potències passin pel damunt de milers de vides humanes. És aquest el món que volem? Com a ciutadans podem fer ben poc per canviar aquestes situacions dramàtiques, però almenys tenim l’obligació de denunciar-les. Josep M. Carreras