El Castell de Concabella, endemés de ser el centre d’interpretació més gran de La Segarra, entre les seves diferents dependències d’una prodigiosa conservació ens ofereix un espai fantàstic per a tota mena d’exposicions… I és des d’aquesta avinentesa que ha estat tot un privilegi poder visitar i gaudir de la presentació de l’Exposició, “VACUO”, de Marilú Martínez-Ruiz; una mostra incomparable de les creacions artístiques d’una genial artista que està emmarcada dintre del corrent del New Art Contemporani.
Això és, a partir d’un estructurat procediment flexible que es mou entre una Nova figuració l’Abstracciónisme i el Minimalisme, l’autora s’ha permès d’anar -tal i com ella diu- re-ciclant i re-configurant la seva personal i més conceptual percepció de la realitat i del món que l’envolta. Tot un material aplegat entre les obres amb les que s’ha anat acompanyant i les que formen part del que ella anomena la “Diáspora Africana”, endemés d’unes de més recent creació ideades i concebudes més enllà de l’Atlàntic; bo i incorporant, alhora, nombrosos elements aportats per l’experiència humana. En paraules de Martínez-Ruiz: “L’experiència humana és un material inesborrable, de manera que permet anar complementant -a partir de moltes vivències- aquestes noves i incomptables ritualitats quotidianes per a assajar i produir entenimentadament la creació artística”.
Una mirada atenta a aquesta exposició, curosament processada a l’hora de disposar les obres en aquest admirable recinte expositiu de Concabella, obre la porta a una interpretació prou subjectiva d’un Art, obra rere obra, que suggereix al públic a transportar-se a través d’un espai de memòria i de records susceptibles de ser al·legòricament reinterpretats pel nostre pensament. Amb tot, en cap cas, no es perd la realitat més essencial de les coses, la pròpia concreció… Perquè, aquesta realitat essencial de les coses que ens acompanyen, al cap i a la fi, és comuna a tothom.
Tot un luxe, un dia d’aquest mes de juny, ha estat acompanyar-me de l’autora en un pausat recorregut per l’exposició, i atendre de retruc -amb les seves reflexives explicacions- a la comprensió del seu procés i mètode creatiu. Això és, Martínez-Ruiz puntualitza: “Jo, jugo amb l’art, com si fos una navegant, marcant els meus camins i els meus destins; a tothora imposant-me una evocació del meu univers personal embolcallat de misticisme i, a l’ensems, hereu de l’espiritualitat dels meus ancestres sincrètics”.
De les seves paraules se n’obté que la seva actuació creativa, al capdavall, l’encamina a construir el que ella anomena les seves “cartes de navegació”, els seus mapes, les seves brúixoles, els seus documents més actuals de la història… de la seva pròpia història.
Efectivament, cada obra apunta a ser una aparença visual d’aquesta realitat essencial de l’autora, això és: cada obra és el sorprenent resultat d’un procediment, d’una tàctica o si es vol d’una disciplina vital que l’ha portat cap a una determinada realització creativa summament plena d’espiritualitat a propòsit d’aquella idea que -ella mateixa- manté congelada en el temps i que li aporta una immensa càrrega energètica.
Des d’una altra perspectiva, les pròpies substàncies i els materials amb què treballa se sumen a dimensionar aquesta concepció màgica i espiritual constant en la seva obra, capacitant-la per a fer identificable -amb cada producció- la vida de qualsevol individu des dels àmbits físic i mental; al capdavall, tot aquest és una encomiable conquesta per a fer visible allò que és invisible.
Tanmateix, com a principi i punt i final, l’equivalent del reclam “VACUO” queda explicat en tres conceptes que contenen en sí mateixos el que és el vacu (buit, insubstancial), l’entropia (energia transformadora) i l’henosi (unitat mística), un model de percepció, des de l’ecosistema sensorial, que és un veritable treball de conscienciació i d’autoreconeixement; altrament, una filosofia de la vida i, en conseqüència, de l’Art, que atorga sentit al seu ordre conceptual i a les seves emocions reals u oníriques.
