La convocatòria que en aquesta pàgina ens ocupa és una curosa i molt elaborada selecció d’obres de Carles Gili i Gómez aplegades amb el reclam “Va de llibres”; una magnífica proposta expositiva que vesteix amb personalitat la Sala d’Exposicions de la Teneria, des del 19 de gener, i hi romandrà fins l’11 de febrer.
Una mirada atenta a “Va de llibres” ens descobreix, doncs, una exhibició en què Gili fusiona amb sentiment -com si es tractés d’un homenatge- dues competències en majúscules, la fotografia i la lectura (els llibres). Això és, en paraules de l’artista, “fotografiar llibres és establir un vincle entre l’autor, el lector i el fotògraf; una connexió que aquí i ara es fa palesa a través de l’estètica de la imatge fotogràfica”.
Efectivament, ens trobem davant d’un amant de la fotografia dotat d’un talent especial per explorar tota mena de formats gràcies a un hàbil maneig de metodologies que, de retruc, permeten dimensionar temàtiques de signe naturalista i d’embolcalls arquitectònics.
Quant a l’abast tècnic, la major part de les captures fotogràfiques estan fetes amb llum natural i les altres amb el flaix d’estudi. Després, l’edició de les imatges han vist incorporats alguns retocs mentre que altres han estat objecte d’un tractament especial per donar un sensació visual d’envelliment. En aquest sentit, amb la finalitat d’optimitzar el resultats, el paper utilitzat és un baritat que imita els papers baritats analògics; alhora el cartró de suport de la fotografia i el de pas-partout és en pH neutre.
Carles Gili i Gómez, fill de l’Hospitalet de Llobregat (1954), va cursar els estudis elementals en aquesta població, tot i que -arran d’un canvi de residència- el Batxillerat superior el va realitzar a Martorell; i, després, el COU, als Jesuïtes de Sarrià. Precisament, a la ciutat comtal és on va definir-se el seu interès per l’univers arquitectònic; per la qual cosa va entrar a l’Escola Superior d’Arquitectura, vivint aquells anys de successives revoltes estudiantils amb una forta convulsió política i social. Al capdavall un període marcat per una Espanya gris. Emperò, entretant, requerit per les exigències professionals de l’empresa familiar, va haver d’abandonar la carrera; i, als nostres dies, encara hi roman actiu, com sempre, al peu del canó.
Tanmateix, un ferm compromís de llargues dècades amb un treball, en el qual sempre s’hi ha sentit còmode, mai no va ser obstacle per veure realitzada la seva gran passió per la fotografia. Així va entrar a formar part del destacat Club Cine Foto de Martorell, entitat on hi va ocupar fins i tot el càrrec de president; àdhuc prenent part individualment en diferents convocatòries fotogràfiques i en exhibicions col·lectives.
Si bé el seu exercici fotogràfic de mica en mica va esdevenir imparable, el tancament d’aquella entitat fotogràfica, el 2010, va empènyer-lo a treballar la fotografia a nivell estrictament personal i a escalar cotes de perfeccionament de manera totalment autodidacta, tant pel que fa a la fotografia analògica com a la digital; si bé més recentment s’ha format en el domini del Photoshop, a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Això i tot, confessa que, malgrat el grandiós reclam de la fotografia digital; de tant en tant, encara gaudeix tornant a revelar alguns rodets al laboratori de casa seva.
