El 27 d’abril de 1969, El Correo Catalán celebrava el Dia Mundial de la Sardana amb una pàgina a tot color en la qual reproduïa en grans dimensions un quadre de temàtica sardanista del pintor cubista Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000).
Al costat d’aquell oli especialment simbòlic en un context de tardofranquisme com el dels darrers compassos dels anys seixanta, el periodista Buquets Molas remarcava que “la sardana sempre serà nova i oferirà temes no només a poetes i escriptors sinó també a artistes (…) aquesta és obra de Palau Ferré, una de les seves darreres creacions, amb la qual exalta el ritme i la lluminositat de la sardana”.
Corpresa per les formes i els colors d’aquelles dues parelles dansant del quadre de Palau Ferré que reproduïa el rotatiu barceloní -un dels de més tiratge de l’època i amb vincles forts a Igualada-, la sardanista Pepita Esteve Bosch, natural de Masquefa, va guardar-ne la pàgina i uns anys després va decidir-se a passar l’obra de l’artista brodant-la ella mateixa, a partir de la fotografia del diari, amb les dues parelles de balladors, el fons groc en combinació amb tocs verdosos, i els vestits de les noies i les voluminoses faldilles amb els colors vermells i blaus, a semblança dels de l’oli de l’artista cubista passat per París que poc després seria conegut com “el pintor que cremava els seus quadres”.
Pepita Esteve és filla de ”Cal Xirivit”. Així, la seva mare Eulàlia Bosch Almirall era de la Beguda Alta; i el seu pare, Lluís Esteve Domènech, era barber a Masquefa i formava part del teixit associatiu del municipi, com a membre de la junta de la Societat Cultural L’Alzinar, a través de la qual s’organitzava la Festa Major, s’impulsava una Biblioteca Popular, s’estructuraven seccions corals i esportives, es dinamitzaven els concerts de la Nova Cançó -amb la coordinació del locutor Jaume Mas- o es participava al Congrés de Cultura Catalana.
I, així, Pepita Esteve ha estat relacionada amb el món sardanista des de les classes que els va oferir de jove el compositor Miquel Pons Pinyol, i a les quals ella assistia amb altres balladors de la seva generació com Vicenç Isart, Maria Dolors Rovira, Lina Esteve, Pepita Estruch, Rosa Sabí, Francesc Mas Castanyer, Antoni Calix, Lourdes Puig, les germanes Maria Carme i Maria Teresa Estruch, i les germanes Marta, Montserrat i Margarita Riudevets, entre d’altres, amb qui confirmarien l’Associació Sardanista de Masquefa. Així, la temàtica de l’obra pictòrica li encaixava bé com a motiu de decoració de la llar familiar.
Si bé el periodista Busquets Molas, en el seu article d’El Correo Catalán recordava que “Palau Ferré, universal com la sardana, des del seu taller de Montblanc, al costat de la carretera del Monestir de Poblet demostra una vegada més l’encert del fet que el tema de la sardana sigui sempre nou”, el cert és que quan Pepita Esteve, a meitat anys vuitanta va ser a Montblanc, amb una excursió del grup de Caramelles, no va fer el pas a donar-se a conèixer a l’artista ni a fer-li saber que a casa seva un brodat a partir d’una de les seves pintures li feia especial companyia.
L’artista va morir el gener del 2000 –“recordo que aquell dia vaig sentir la trista notícia a la ràdio”, detalla la Pepita- i aquests darrers anys, coincidint amb la commemoració del centenari del seu naixement, s’està duent a terme una intensa tasca de recuperació de l’art i els valors de Palau Ferré, amb actes i exposicions arreu de tot Catalunya, com la mostra que es va podeu veure fa un parell d’anys a la Sala d’Exposicions d’Igualada, a la plaça de la Creu, en col·laboració amb l’Arxiu Comarcal i el CECI, en la qual es destacava l’amistat que el pintor havia tingut amb el decorador igualadí Josep Vilanova.
D’aquesta manera, si durant cinquanta anys el brodat no havia transcendit públicament i ni el propi artista en coneixia l’existència, ha estat enguany que la qüestió ha sortit a la llum, poc abans de Sant Jordi, amb epicentre a la Biblioteca de Martorell, localitat on resideix des de fa anys Pepita Esteve -el seu marit era martorellenc-, per bé que sempre ha mantingut la relació amb la seva població natal i segueix gaudint de poder veure cada juliol els bastoners i el ball dels gegants per Santa Magdalena, Festa Major de Masquefa.
Així, poques setmanes enrere, en plena presentació de La dona més pintada (Proa, 2023), la nova novel·la de Màrius Serra en la qual l’escriptor s’inspira en la vida de Palau Ferré per construir una ficció imaginativa, Pepita Esteve, que es trobava entre el públic, va rememorar la qüestió, mostrant el treballat brodat que va confeccionar mig segle enrere, fet que va despertar els aplaudiments entusiastes dels congregats. Quan l’endemà, la reconeguda lingüista Carme Junyent -també natural de Masquefa- va assabentar-se del fet, va trobar-ho sorprenent, ja que les dues es coneixien des de sempre tot i que feia anys que no havien coincidit.
Pocs dies després va rebre’ns molt amablement a casa seva, on va mostrar-nos els esbossos a llapis amb els quals, cinc dècades enrere, havia elaborat els esquemes previs del brodat, i que ben cuidadosament havia guardat amb estima durant tots aquests anys. A la conversa, entre sucs i pastes dolces, vam poder descobrir una anoienca apassionada de la cultura popular i tradicional catalana que sempre havia tingut amb ella una composició brodada de la sardana cubista d’un dels artistes més singulars de l’art català del segle XX.
Així, el que és una vivència personal, ben emotiva, també és una història plena d’art, sardanes i bonhomia que mereixia ser recordada!
