Aquest 2023 es commemora el 70è aniversari de l’inici de la reedificació del nucli històric de Varsòvia, la capital de Polònia; un imponent centre neuràlgic -inclòs el Palau Reial, la plaça del Mercat, la Catedral de Sant Joan o les seculars muralles medievals- que va ser destruït gairebé en la seva totalitat, durant la II Guerra Mundial, per la invasió de l’Alemanya nazi i també de l’Exèrcit Roig.
Sense una immediata superació emocional per tanta devastació, havia de passar quasi un lustre per a què alguns arquitectes es plantegessin la reedificació de la ciutat, una solució que contemplaria dues possibles perspectives: una, la fidelització al model urbanístic anterior segons els plànols, il·lustracions i fotografies històriques; i, l’altra, una reedificació moderna, bo i incorporant les tendències més punteres de l’arquitectura del moment. De forma resolutiva, es va adoptar un terme mig que es decantaria per a la reconstrucció més fidel possible de la Varsòvia de 1939, bo i integrant algunes formulacions funcionals dels nous temps. Això no obstant, subscriure’s al model urbà anterior prevalia com a única fórmula viable per a retornar la identitat a un país, endemés de posar en valor el restabliment de tot un atresorat llegat arquitectònic, artístic i cultural; i, així, de retruc, poder superar la complexitat de la postguerra.
A partir del juliol de 1953, i cenyint-se als models projectats per uns certificats arquitectes i artistes, i sota el control dels nous mandataris del Comunisme va executar-se la primera fase d’aquesta mimètica reedificació urbana, que alhora va saber treure’n profit de les pròpies runes (de les bombes); si bé, ben aviat, altres arquitectes de nova fornada farien valdre la incorporació d’alguns models de construcció més funcionals en la línia de reparar incorreccions i/o mals usos arquitectònics d’altres èpoques. Al capdavall, tota aquesta colossal actuació seria declarada, a l’any 1980, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, en tant que una prodigiosa mostra de la reposició gairebé total d’un veritable fil cronològic de l’arquitectura, que abraçaria des del segle xiii fins al xx.
Òbviament, aquesta versemblant fidelitat arquitectònica va ser contemplada amb gran desconcert pels mateixos varsovians en el seu retorn a la seva ciutat d’origen, ja en plena dominació soviètica. La Varsòvia de la segona meitat del segle xx en endavant, a propòsit de la seva reconstrucció, apunta a ser una sorprenent, i per què no, fascinant miscel·lània de velles estètiques arquitectòniques i de les noves tendències de l’urbanisme de la dècada dels 50’; al capdavall, un prodigiosa herència històrica de les vicissituds del pas del temps.
Efectivament, una commemoració com la d’enguany esdevé una oportuna invitació per a descobrir Varsòvia: la ciutat que més va patir poc abans del final de la II Guerra Mundial, en ser expulsada la seva població i ser demolit el seu centre històric, edifici rere edifici. A l’actualitat, allà estant, al cor d’aquesta gran capital, encara, se’t fa increïble d’observar amb documents d’arxiu, i amb el visionat de la pel·lícula “A pesar de tot, Varsòvia” (que es projecta al Museu Històric), com es va poder dur a terme un procés de reconstrucció urbanística tan impressionant d’una ciutat en runes. Ara, de fa dècades, una “ciutat nova” que et permetrà de recrear-te en l’imaginari d’uns gloriosos dies del Renaixement; conformant un magnífic i inigualable aparador arquitectònic de recent creació en perfecta harmonia amb els seus eixamples i les nombroses zones enjardinades properes al Vístula que també vesteixen la ciutat.
Actes institucionals, documentals, festeigs musicals, exhibicions i itineraris culturals són moltes de les ofertes que la ciutat ha anat proposant, dècada rere dècada, per a celebrar aquesta cita commemorativa amb l’única pretensió de deixar ben clar i reiterar-se en què la destrucció sistemàtica, duta a terme per dues potències en conflicte, sobre la ciutat no va escombrar ni escombrarà l’esperit de supervivència de Varsòvia
