En Xavier Marquez és infermer del CAP Igualada Urbà i durant les primeres setmanes de confinament vivia en una autocaravana per no haver de tornar a casa, amb el perill de contagiar a la família.
El teu cas va ser força mediàtic… Ets de Moià, però treballes al CAP d’Igualada, i vas decidir viure a la teva autocaravana cada dia, enlloc de tornar a casa. Explica’ns una mica com ho vas viure, què et deia la gent, i què va significar per a tu, pel fet de no voler contagiar la família?
Sí que va ser mediàtic, em van contactar molt coneguts agraint l’esforç que feia a títol personal, i a part generalitzat cap al personal sanitari. Era una fase molt inicial a Catalunya, i no sabíem cap a on aniria tot plegat. La Conca d’Òdena va ser l’inici, i per això es va confinar. Recordo algunes persones que en assabentar-se pels mitjans de comunicació, em van oferir casa seva per anar a dutxar-me, dinar… però per sort a l’autocaravana hi tenia totes les necessitats cobertes en aquest sentit.
Tenia sensacions contradictòries. Per una banda, m’angoixava no poder estar a casa meva i compartir la situació que vivia amb la família, però per l’altra, estava tranquil per no portar-ho a casa. Era el que havia de fer, ja que al Moià, on hi visc, no hi havia casos.
No teníem informació prèvia de com tractar aquestes pneumònies, l’auscultació era quelcom diferent, ens vam haver de formar en la realització d’ecografies pulmonars… tot plegat va fer aturar la manera de d’actuar en l’atenció primària. Ens vam haver d’adaptar a les noves situacions que teníem davant.
T’imaginaves que la situació seria tan greu?
Inicialment sí que veia que era greu, ja que les pneumònies eren atípiques. No estàvem acostumats al degoteig constant de patologies respiratòries. Ens van muntar una carpa on atendre aquest tipus de patologia, i ens vam adaptar prou bé a fer el diagnòstic. Teníem la capacitat de fer Rx tòrax, ecos pulmonars, i les analítiques les teníem en unes 3 hores aproximadament. Amb la valoració d’aquestes proves, podíem orientar cap a un ingrés hospitalari o cap al domicili amb control telefònic.
Confies que estem en la recta final gràcies a les vacunes?
Les vacunes ens han donat una mica d’esperança, una mica de llum al final del túnel. Ara els casos a les residències estan disminuint, el personal sanitari ja no pateix contagis com abans, els contactes estrets de casos positius ja no han de fer aïllament si estan ben vacunats. Són qüestions que et fan pensar que tot millorarà en uns mesos si tot va bé, que podrem fer una vida relativament normal. Per aquest motiu és important que la gent es vacuni, per adquirir quan abans millor un percentatge elevat d’immunitzats.
Hem de preparar-nos per situacions similars, vull dir, això de vacunar-nos un cop l’any, com passava ja amb la grip, acabarà essent “normal”?
Segurament el nostre organisme haurà de tenir dosis de recordatori, segurament anuals. Però espero que les mutacions del virus no portin a que això duri molts anys.
Tot el que ha passat creus que ha reforçat la sensació que tenia la gent respecte l’atenció primària?
Ara el que es veu és que han començat a sortir patologies que abans estaven més controlades, a aguditzar-se. Pacients crònics mal controlats, descompensats,… per això estem fent més visites presencials que setmanes enrere, per tal de controlar-ho. Un altre aspecte que tenim a primària és coordinar les vacunacions. Tenim el problema del subministrament, que ens dificulta fer vacunacions massives amb poc temps. Esperem que això canviï.
