Soc Jaume Rosich Balcells, del “Trescar i Riure”, un petit col·lectiu de persones provinents de diferents camps d’activitat, amb una idea compartida sobre l’amor i respecte a la natura i al país, actitud positiva, esperit muntanyenc i un denominador comú: jubilats amb ganes de gresca.
Per què el nom de “Trescar i Riure”?
“Trescar” manifesta la decisió de mantenir-nos actius fins on sigui possible en una pràctica esportiva, en aquest cas el caminar. I “Riure” posa al descobert la facilitat de, com diu la frase popular, “fotre’ns del mort i del que el vetlla”, fins i tot de nosaltres mateixos. Però allò que verament reflecteix la nostra manera d’entendre el “negoci” és el lema que segueix al nom i que poca gent coneix fora del grup: “el desig de conèixer, la voluntat de fer” que ve a dir “ens esforçarem a l’hora de marcar-nos objectius i no pararem fins a assolir-los”.
Quan i com va començar la colla? Quants vàreu ser inicialment i quants sou?
L’embrió d’aquest col·lectiu el vàrem plantar 5 personatges, tots corredors (molt amateurs) de llarga distància que, entre suors i esbufecs, havíem teixit una sòlida amistat. Va ser quan les circumstàncies ens van condicionar a deixar el córrer que vam pensar en les caminades com a alternativa per mantenir viva la nostra relació i continuar actius esportivament parlant, sense ni tan sols imaginar-nos en aquell moment que, de fet, no només caminaríem sinó que acabaríem convertint aquest fet en un projecte. Estem parlant del 1995 – 96. Dels 5 inicials passàrem a 7 el 2010, moment d’arrencada oficial de “Trescar i Riure” i quan comencem a pensar seriosament en Projecte. A dia d’avui, som 11. Pel camí se’ns han quedat 2 companys prematurament empesos vida enllà i altres 2 per raons d’edat o personals. Vull mencionar aquí per valorar adequadament la seva voluntat al Joan Castells (el “doctor”), que va mantenir sense limitacions l’activitat caminaire fins a complir els 85 anys. Un exemple de continuïtat per a tots!.
Amb quina freqüència aneu fent trobades?
Sortim un dijous cada dues setmanes. Ho fem per no interferir en el programa de caminades de la UECANOIA, entitat a la qual estem majoritàriament vinculats i que segueix la mateixa rutina però en les setmanes alternatives. D’aquesta manera no ens perjudiquem els uns als altres.
Per què un dijous i no el cap de setmana?
Vàrem optar pels dijous no festius pel fet que no és dia de mercat (és broma) i queda a mitja setmana. Sortir en dies feiners és una prerrogativa de jubilats. Ens agraden el silenci i i la tranquil·litat i els caps de setmana hi ha massa gent per arreu.
És un grup obert a tothom?
No som exclusivistes i de fet hem participat en caminades conjuntes amb altres colles i entitats, però volem preservar la identitat de grup i pensem que això passa per un criteri de no creixement. Dit d’altra manera, no tenim ni vocació ni ànsies de “Club” i no tindria sentit entrar en confrontació d’interessos amb ningú. A Igualada i comarca tenim entitats prou importants que cobreixen aquesta funció amb tots els mereixements.
Tots teniu més o menys la mateixa edat?
Depèn de com ens ho mirem. Tots som jubilats però, és clar, hi ha qui encara té propers els 65 i d’altres que depassem llargament els 75. Diguem que les edats no queden molt allunyades. De totes maneres, allò que realment compta és l’esperit. I d’això no n’estem pas mancats.
Amb quin criteri feu les rutes? Quina durada tenen? Més o menys la mateixa?
La preparació de les caminades és una feina larvada però intensa. Pensa que en els 9 anys de vida “oficial” del grup hem visitat, amb més o menys assiduïtat, 31 de les 41 comarques catalanes i mai hem repetit cap itinerari. La durada és sempre la que acaba sortint. En tenim de 3 hores i altres de 8 i 9. Aquest és un concepte que mai ens havia preocupat, però darrerament procurem centrar-nos entres les 3 hores i mitja i 4, que ens toca començar a mesurar forces.
Com aneu fins a lloc? Contracteu una furgoneta? Cada u hi va amb el seu propi cotxe?
Ens desplacem sempre amb cotxes particulars amb la màxima ocupació possible per minimitzar l’impacte ambiental, i apliquem la llei de la compensació, qui posa cotxe no paga dinar.
Feu un anuari de les rutes que heu fet tot l’any. Quan temps us porta a fer-lo? Qui s’encarrega de maquetar-lo i editar-lo?
Cert. És el què nosaltres anomenem “el llibre” , que és el que va donar nom al grup. Es tracta d’un muntatge amb informació sobre l’itinerari, participants, dades tècniques, textos i fotos. La maquetació i edició les faig jo (algú o altre ho ha de fer!). El temps que porta fer-ho?. Ni t’ho dic. Molt. El més complicat són els textos perquè requereixen consultes a tots els mitjans disponibles per tal de trobar dades sobre fets històrics, que generalment tergiverso explicant-los de manera “políticament incorrecta” i segons el meu criteri burleta de com podien haver anat les coses en realitat, o buscant llegendes… La qüestió és fugir del que seria una freda guia de muntanya.
Quantes unitats feu?
Ara podria presumir que abans d’editar-lo tenim tots els exemplars venuts. Seria cert, però si dic que només se n’edita un exemplar per cada membre del grup ja es veu que no parlem de cap “best-seller”.
Tinc entès que hi ha hagut gent que us ha demanat el llibre per a poder seguir les vostres rutes. Teniu previst fer-ho extensible a consells comarcals, grups d’excursionistes… ?
Sí, efectivament en algunes ocasions, no massa, persones que l’han tingut a les mans i suposo que l’han llegit i tot, ens l’han demanat però mai ho he acceptat perquè estan concebuts en uns termes molt intimistes, difícilment interpretables per gent externa al grup. Per altra part, tothom qui em coneix sap que em pot demanar tanta informació com calgui. De fet, l’intercanvi d’informacions, sobretot tracks per a GPS és un acte molt quotidià entre caminaires.
Si haguéssiu de donar un consell a la gent que no fa esport o fa una vida sedentària, quin seria?
Com a comentari, parar és retrocedir. Com a consell, activeu-vos. No cal que practiqueu cap esport molt especialitzat. El caminar és l’exercici que tenim més a mà i no requereix habilitats especials. No cal emular en Kilian Jornet. Cadascú a la mida de les seves possibilitats. Quan ens pregunten l’edat contestem en funció dels anys viscuts, però no us enganyeu, l’edat que tenim és el temps que ens queda per viure. I el temps s’ha d’aprofitar.
