El pilot pierenc Toni Bou va aconseguir el seu 27è Mundial de trial el passat mes de març, després que es donés per acabat el campionat a falta de dues curses i amb ell com a líder. Des de llavors, el pilot anoienc ha passat el confinament a Andorra, on té la seva residència. Amb ell parlem de com ho ha viscut, de com es celebra un mundial en aquestes circumstàncies tan estranyes i de quines són les perspectives de futur en el mundial de trial.
Com has viscut tot el període de confinament?
Imagino que una mica com tothom. A l’inici amb molta preocupació, mirant les notícies amb molt interès. A vegades ens pensem que no poden passar coses així i ara crec que ens hem adonat que s’ha de viure a tope i gaudir de cada moment. Com hem, vist tot pot canviar molt ràpid.
Imagino que tens familiars i amics que viuen a la comarca. S’ha fet complicat tot aquest temps sense poder tenir contacte físic?
Va ser una situació increïble. Com et deia abans, no m’ho podia acabar de creure. Encara no he pogut baixar a Piera, així que ja tinc moltes ganes de poder baixar jo o que pugin ells i poder reprendre de nou la vida normal.
Com ha estat el confinament a Andorra?
Aquí van obrir força ràpid el fet de poder sortir a fer esport a la muntanya, caminar o córrer. Això es va agrair moltíssim, perquè com a tothom, això d’estar tancats a casa es va fer força difícil.
Per altra banda, per poder començar a entrenar amb moto vam trigar una mica més que a Catalunya, els restaurants també fa poc que han obert. Aquí s’ha anat amb molta cura, ja que al ser un país tant petit, l’hospital també és petit i estaven força espantats per si hi havia un brot molt gran, cosa que trobo normal.
Ha estat el període que més temps has estat sense pujar a la moto des que vas començar de petit?
Crec que sí, perquè en total han estat dos mesos complets i això no m’havia passat ni quan havia estat lesionat. El màxim que havia passat sense pujar-m’hi va ser un mes i mig quan em vaig trencar les vèrtebres. Ha estat estrany perquè em sentia bé físicament, però no podia pujar a la moto.
Ara bé, també he pogut aprofitar, perquè els pilots tenim molt poc temps per estar a casa relaxats. Aquesta desconnexió que estem tenint ara, en què no tenim carreres fins passat l’estiu, també s’agraeix a l’hora de viure sense aquesta pressió, poder entrenar amb tranquil·litat i gaudir del dia a dia.
Ha estat desconnexió total o sí que has seguit algunes rutines d’entrenament?
Quan vam veure que anava per llarg sí que vaig desconnectar una mica més, perquè també tenia una petita lesió i així feia net del tot. Després de descansar les dues primeres setmanes, ja vaig començar a agafar una rutina de físic per poder estar a punt en el moment en què hagués de tornar a agafar la moto. Al final, m’he adonat que per molt físic que facis i molt fort que estiguis, l’entrenament ha de ser amb la moto, ja que sense pujar-hi es perd molt i la manera d’agafar el to és sobre la moto.
Es va fer estrany tornar-hi a pujar després d’aquests dos mesos?
Sí, sí. Com la resta de la gent que ha d’anar a treballar, arribar amb la mascareta que no estem acostumats, es feia estrany.
Ara al setembre torna a engegar la competició, amb el Mundial a l’aire lliure. L’esperes amb ganes, imagino.
Sí, i tant. Suposo que s’intentarà fer de la manera que es pugui. Només farem les carreres d’Europa i s’intentarà fer quatre caps de setmana, amb doble carrera cadascun d’ells, per provar de fer un campionat de vuit carreres i amb el mínim desplaçament possible.
Els últims mesos de l’any hi haurà competició de motor per donar i per vendre amb Moto GP, Fórmula 1, el trial, etc.
Sí. Fins i tot poder córrer tan seguit també pot ser divertit. També és veritat que si passa qualsevol cosa, una petita lesió, per exemple, serà perdre el campionat, perquè no hi haurà temps de recuperar-se. Però bé, és un any que ja sabem que serà diferent i potser se’ns pot escapar el campionat.
L’aturada per la pandèmia va fer que guanyessis el teu 27è Mundial, després que es suspenguessin les últimes proves del mundial indoor. Ha estat el més estrany?
Sí, a més es va anunciar el primer dia de confinament. Com moltes coses que ens han passat, això també va ser estranyíssim, sense poder-ho celebrar ni amb la família ni amb els amics. Però em guardo la celebració per aquest estiu.
