Des del passat mes de desembre, la gran pantalla de diverses sales catalanes, i ara li ha tocat a l’Ateneu Cinema, des del Cine Club, ha participat a tots els cineastes d’un senyalat esdeveniment: l’estrena d’una pel·lícula d’un immens fons dramàtic capaç d’embolcallar al públic en un incontestable ambient de malenconia, a propòsit de descobrir-nos una penetrant mirada sobre el passat industrial de Catalunya i aquells que van ser els seus protagonistes: les persones que van donar vida a tantes colònies obreres situades expressament al costat de la llera de rius importants, i tot sigui dit ubicades a la mateixa Catalunya profunda.
Efectivament, la pel·lícula, des d’una noble i sentida proposta, ens presenta un drama històric ambientat entre els anys vint i vuitanta del segle XX, i localitzat en una colònia tèxtil, bo i emplaçant-nos en un laberint de situacions que tenien com a eix principal el dia a dia de les colònies industrials; un mirall, en definitiva, d’un món i una societat que va marcar el camí del progrés de la industrialització a Catalunya. Això és, escena rere escena se’ns mostra el perfil social i el sumari quotidià regnant a la colònia a partir del relat d’una nissaga, la família Sorribas, des del moment de la seva arribada a la colònia fins al dia del definitiu tancament d’aquesta. Així, des de les primeres escenes en què la protagonista Julieta Sorribas se’t presenta mirant a la finestra, s’inaugura un extraordinari procés en què s’obren les portes del seu passat bo i submergint-nos en una apassionant història.
Això és, a l’any 1923, la família de la Julieta, encara una nena de sis anys, fuig de la precarietat de la vida del camp per a establir-se en una colònia obrera. El pas d’un món obert al recinte tancat de la colònia s’inaugura força dur tot i ser l’única oportunitat per a sobreviure. Progressivament, el fil argumental ens transporta per uns records d’una infància més o menys feliç marcats –però- en tot moment pel rerefons de la industrialització. De gran, el transit de nena a dona s’esdevé en mig dels infortunis de la Guerra Civil i la llarga patacada de la Dictadura. Més de seixanta anys, doncs, són narrats amb un palmari posicionament sentimental passejant-nos per un encadenat de relacions i fets que descriuen la quotidianitat d’aquelles sacrificades comunitats de treballadors; aquell nucli retirat del món urbà que, al seu torn, era el centre vital de la seva convivència: la seva llar, l’escola on creixien i estudiaven les criatures, els propis serveis de proveïment, el cinema, etc.
I, enmig d’aquesta comunicació de les moltes peripècies vitals a què van estar sotmeses aquestes comunitats, no sense reconèixer algunes alegries, la pel·lícula no defuig de visualitzar la pressió jeràrquica exercida pels mandataris de l’empresa, alhora que la pròpia repressió moral i educativa exercida per l’Església en el marc de l’escola; al seu torn, també treu el cap pels aires de llibertat que va arrossegar la proclamació de la República, Després, la tremenda derrota derivada de la Guerra Civil i, per descomptat, la prepotència dels vencedors va seguir ocupant massa dècades de segle XX.
Aquesta gran producció, d’unes dues hores, escrupolosament dirigida per Joan Frank Charansonnet, es va enregistrar durant un any sencer a la comarca de El Berguedà, principalment a la Colònia Vidal, entre altres de la ribera del Llobregat. En el seu rodatge hi van participar uns quaranta actors i un gran nombre de figurants. És, doncs una gran producció catalana que ha comptat amb el suport de TV3 i també d’alguns ajuntaments berguedans, especialment per tractar-se d’una història tan propera. El resultat és un mirall on es tracten de manera intimista, amb una narrativa clàssica i summament descriptiva, una llarga història humana seqüenciada amb moments claus de la història del segle XX.
