Un professor em va definir crisi com: arribar tard a un procés de canvi! No tinc cap dubte que la crisi territorial d’Espanya, que ha derivat en crisi institucional, està provocada en part perquè l’Estat no ha sabut arribar a temps al procés de canvi que es va engegar a Catalunya l’any 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional que desmuntava l’Estatut votat pel conjunt del poble de Catalunya. Com tampoc ha sabut arribar a temps al procés de canvi que va generar l’abandó de la violència per part d’ETA.
Hores d’ara Espanya no té govern, ni sembla que a curt termini el pugui elegir degut a la gran atomització de vots entre quatre forces polítiques d’abast estatal. Set anys enrere, amb els mateixos resultats que ara, ja s’hauria format govern. Segurament entre PSOE i Podemos i el suport o l’abstenció dels partits nacionalistes. Avui, en canvi, és una hipòtesi impossible. El problema de l’encaix de Catalunya, inviabilitza cap opció de govern que no contempli en el mateix pacte al PP i al PSOE.
Curiosament, ni Sànchez ni Rajoy no volen ni tan sols parlar amb les forces polítiques catalanes, car consideren que el vot favorable d’ERC o DiL els faria perdre vots al conjunt d’Espanya. Catalunya, per tant, és el subjecte passiu del debat institucional espanyol. Com també ho és, Euskadi per similar motivació.
Hi ha opinadors que diuen que Catalunya està perdent una oportunitat al no aportar alternatives al debat. Penso que és just el contrari.
Els resultats electorals són tan diferents a Catalunya -la primera i segona força estatals aquí son la cinquena i la quarta respectivament- i els líders del PP i PSC hi tenen tan poca incidència, que és lògic que Catalunya no estigui a l’agenda estatal. Que a més, ens vulguin silenciar, no ens ve de nou. És el que l’Estat ha fet sempre amb els catalans que tenen propostes a fer. En moltes coses, l’Espanya oficial ja fa temps que s’ha desconnectat de Catalunya. Com deia dimecres Artur Mas: “Espanya no té projecte per a Catalunya” i jo afegeixo que tampoc Catalunya troba un projecte de vida en comú amb Espanya.
Què hauríem de fer els catalans per a deixar de ser “sujetos pasivos”? Aprofitar l’oportunitat i continuar amb el procés de desconnexió per eixamplar la base popular sobiranista per tal d’assegurar, l’opció de guanyar àmpliament, el futur referèndum d’independència.
Què haurien de fer els unionistes catalans al respecte? Això no els ho penso pas dir!
