Segueix la vista oral del conegut com a ‘cas Nóos’. Aquell on s’acusa la germana i el cunyat del Rei, entre d’altres. On l’advocacia de l’Estat i la fiscalia, juntament amb els advocats defensors, s’afanyen a difuminar les responsabilitats de la infanta Cristina. Argumenten que no sabia res i que la Corona estava al corrent de tot el que es feia. En les declaracions de tots plegats s’ha evidenciat que els tractes de favor es feien esperant la compensacions. També el servilisme mesquí amb el poder. Poca diferència amb el que es produeix en tants judicis que es segueixen en tants altres indrets d’Espanya. De fet, és rellevant un judici que tracti presumptes delictes de prevaricació, defraudació i saqueig d’institucions nodrides pels impostos que paguem tots, però encara ho és més, que hi estigui involucrada la més alta institució de l’estat.
No és gens edificant veure un simulacre d’interrogatori, on la Infanta només respon les preguntes de la seva defensa, encara que tingui tot el dret de fer-ho. Tampoc ho és que les parts personades no en formulin. Al menys constarien en acta, encara que no tinguessin resposta. Així que només es va sentir un sonor silenci de les defenses, el fiscal i els que representen les administracions (és a dir a tots nosaltres). Ja abans s’havien posicionat obertament en la línia de protegir la filla del Rei. Però les estratagemes de les defenses i la prudència reverencial de les institucions presents, estan convertint el judici en un espectacle negatiu. La premsa ironitza que ningú es recorda de res i que no s’ha fet cap pas sense l’aquiescència de la Casa Real, els seus assessors o els seus consellers. I és l’opinió de cadascú qui determinarà si aquest “aval” justifica l’aplicació de la llei de l’embut (ample per a mi, estret per a tu).
Cristina de Borbó no fa el mateix paper que Tomas Moro, Catalina d’Aragó, Maria Stuard o Joana d’Arc, defensant la seva honorabilitat en judicis històrics. Les seves declaracions són només per alleugerir el càstig. Independentment de la sentència que hi hagi al final, ha quedat ben palès com funciona aquest país. Hom es planteja si l’enorme dèficit que arrossega l’estat, no s’ha generat per omplir les butxaques d’alguns, que no per donar servei al poble. I la Caixa, que ha estat pagant un gran sou a la Infanta per les seves responsabilitats a la Fundació, hauria d’evitar les sospites que “el favor, amb favor es paga”. Hom sap que la dona del César no ha de ser només honrada, sinó que també ho ha de semblar. Els que administren els estalvis de la gent, encara han de ser més curosos que els que ho fan amb els impostos que es paguen.
