Símbols i etiquetes – Francesc Ricart

Parlar de símbols? Usar etiquetes? A aquestes alçades de la pel·lícula ja no ens hauríem d’entretenir amb bagatel·les… I això ho podria dir tant el sobiranista com l’unionista. A més a més, des de l’últim article, han passat les municipals que ens ha deixat prou “munició” perquè no ens en distraguem. És cert, les eleccions del 24M han capitalitzat i capitalitzen l’atenció del ciutadà en la formació dels consistoris i per les expectatives naturals que s’han de començar a resoldre. Entre les expectatives, no ho perdem ni un moment de vista, les que s’activen en relació a la convocatòria al Parlament que s’ha de convocar per al 27 de setembre. Un servidor és dels qui havia considerat les municipals com de primera volta de les parlamentàries i, en aquest sentit, cal estar-ne prou esperançats dels resultats a escala catalana i també des de l’Anoia i Igualada. Sense entrar a una valoració detallada, ja feta de manera exhaustiva, em quedo amb la lectura que a hores d’ara hi ha majoria de consistoris (alcaldes i regidors) i votants favorables a la Independència. Aquesta constatació ens ha d’animar a continuar treballant amb optimisme per enfilar el procés amb garanties de reeixir.
Hi torno. No vull ser cap il·lús i m’afanyo a apuntar que no parlo de símbols i etiquetes “en abstracte” i de manera gratuïta, sinó situant-ho en el moment que vivim, en plena efervescència “del procés”. Els símbols -i les etiquetes- no ens deixen veure el bosc? O, és tot el contrari, que els símbols i les etiquetes ens ajuden a entendre ni que sigui per simplificació els interessos dels corrents?
Tot i que fa dies, encara em sembla oportú referir-me a l’episodi de la xiulada a l’himne espanyol al Camp Nou. No els cou el fet com a transgressió de les normes elementals de respecte als símbols nacionals, com si els protagonistes fossin quatre dropos, rebentadors d’actes oficials, que n’hi ha. No, la coïssor els ve perquè els xiuladors es manifestaven contraris a la nació del símbol xiulat i això, sí que no ho suporten, I, encara suporten menys constatar i acceptar que aquests xiuladors són d’altres nacions. Continuant amb l’episodi (“nacional”?), la resposta de l”autoritat competent” espanyola em va semblar desproporcionada i estèticament berlanguiana: vau veure les imatges de la comissió antiviolència l’endemà del partit? Em va semblar una mena de gabinet sinistre de crisi davant d’una urgència nacional. Només va faltar veure que a la mesa hi havia militars amb les seves pistoles! (reglamentàries, és clar), tota una declaració de principis.
Com m’agradarà que em xiulin un dia, pot pensar un català; de la mateixa manera que per la xarxa corria allò de: si al President Companys l’haguessin xiulat… No, a l’esquena, els catalans no hi portem xiulades als nostres símbols, hi portem bufetades i garrotades des de fa massa anys…
Fa dies que funciona l’etiqueta: sobirania social. Ja m’enteneu, allò que abans és la sobirania social que l’altra, la sobirania nacional; que a la nacional ja hi arribarem més endavant i a més és una cosa dels quatre de sempre. De manera, pensen, que a la gent li toquen el voraviu social per al qual estan més sensibles i, de passada, els diuen que la cosa de la Independència va per llarg. Em faig una pregunta, on la ubiquem, la sobirania social si no es disposa d’un estat? Enquistada en l’Estat espanyol? Jo ho tinc ben clar, la sobirania social només la veig possible en el marc de l’Estat català, amb una etiqueta homologable en el món d’avui: la República Catalana, una etiqueta directa, clara i contundent, una etiqueta per a totes les talles, sense dependències impossibles ni marejadores de perdius.
Al títol hi apareix “etiquetes”, en plural. Apunteu-vos, si us plau, les deu etiquetes proposades per l’ANC, els 10 eixos sobre els que hem de treballar d’aquí al 27S, on es reconeix tot el ventall de desitjos i anhels socials…., comptant, això sí, amb la Independència: la regeneració democràtica, l’obertura al món, el benestar i justícia social, la innovació, la sostenibilitat, l’equilibri territorial, la solidaritat, la igualtat, l’educació i la cultura i la diversitat.
Francesc Ricart