Nascuda a Alcoi (Alacant) fa 64 anys. Infermera llevadora, ha ajudat a portar al món diverses generacions d’anoiencs. Des de 1980 ha treballat a l’Hospital, a l’atenció primària i l’ASSIR (Servei de Salut Sexual i Reproductiva de l’Anoia) de l’Institut Català de la Salut (ICS). S’ha jubilat recentment.
Ha estat llevadora tota la vida, ajudant a néixer moltes generacions. El dia que va plegar devia ser molt emocionant.
Sí, em va fer molta pena, i encara estic adaptant-me, perquè m’he jubilat quatre mesos abans del que tocava, però pensava que era el moment. He estat treballant i cotitzant durant 46 anys i mig, i, mira, ara també puc gaudir un temps amb el meu marit, que ja feia molts anys que estava jubilat i poder fer coses junts. També tinc dues netes que viuen a Igualada, i ara podré donar suport, jo que he sigut mare, treballadora, i amb criatures, i bé… aquesta complexitat de treballar amb fills, és dura. Les criatures donen molta alegria a les cases.
Com la definiria, la professió de llevadora?
És una professió molt intensa. Crec que ha de ser molt vocacional. Primer volia ser infermera i per suposat, vaig estudiar i després vaig fer l’especialitat de llevadora, formant-me a Sant Joan de Déu. Vaig estar allí un any sencer -ara són dos anys d’especialitat-. Quan vaig començar a fer pràctiques hospitalàries, ja vaig veure que tot el tema maternoinfantil m’atreia molt.
Què s’emporta de tots aquests anys fent aquesta feina?
Ui… molt. Molt d’aprenentatge en la vida, tinc moltes companyes amigues, i m’he sentit molt bé, tant a l’hospital com a l’atenció primària. He tingut la sort de conèixer molta gent, l’estima de les persones. Em sento estimada, i això és molt bonic.
Segur que les circumstàncies del naixement han canviat molt… Abans tothom naixia a casa seva.
També ara, si es vol i pot ser. S’està tornant a buscar la manera que cada família, cada parella o cada dona decideixi on vol tenir el seu fill. Sí que és veritat que, per la Seguretat Social, no pots escollir parir a casa, perquè llavors t’ho has de costejar tu. Però si un embaràs és de baix risc i tot està bé, parir a casa és molt íntim, sempre que la mare estigui amb una llevadora, això per suposat. Avui en dia hi ha el que se’n diuen cases de naixement als grans hospitals. Per exemple, a Can Ruti de Badalona, si has escollit casa de parts, te’n vas en una direcció, i si no, te’n vas cap a l’altra, però estan juntes. Tens l’opció de parir sense anestèsia, amb mesures de confort com pot ser la banyera, massatges, aigua calenta, fregues, tota una sèrie de companyies… Sempre sabent que mare i criatura estan bé, per suposat, i respectant les seves decisions. Les dones estan empoderant-se en la seva maternitat i en poder participar en el part i l’acollida del seu fill, i això està molt bé. Les llevadores també ens hem anat adaptant.
Les llevadores tenen una part important de psicologia en el seu treball?
Una part d’escolta sí que hi és. I de psicologia, podríem dir, oi? És veritat que en la nostra professió -i això ja es deia quan jo estudiava- l’instrument més important era una cadira i seure al costat de la dona. Jo, per exemple, he acabat la meva vida professional no en una sala de parts, sinó visitant embarassades, en grups de preparació al naixement, grups de postpart i massatge infantil, fent xerrades a les escoles, pels ajuntaments, tot el que és la sanitat comunitària referent a la salut de la dona. Doncs, sí, és veritat que s’ha d’escoltar molt i s’aprèn molt de les dones, perquè, clar, elles tenen unes necessitats o uns problemes que venen a explicar-te i arriba un moment que saber escoltar, fer formació, t’ajuda a tenir eines també per poder ajudar més. És clar que si hi ha una patologia greu, això s’ha de fer, es deriva a ginecologia. Sempre treballem en equip i això fa que funcioni molt bé.
En quina mesura també ha viscut i de quina manera l’ha influït el xoc cultural dels darrers anys, i el masclisme?
El masclisme està a tot arreu. És quelcom així mig amagat, però està a tot arreu. No pensem que són les dones immigrants les que el pateixen més, perquè no és veritat. És cert que les dones, aquí a Catalunya, hem lluitat per aconseguir els mateixos drets i deures que els homes. Si es decanta la balança ja estarem en injustícia. En el nostre equip tenim psicòlogues de l’entitat Dones amb Empenta que ens han donat sempre molt suport ja no en temes de violència masclista, que és un greu problema seriós, sinó amb dones preocupades per la seva maternitat, per la criança. I si hi ha patologia mental, també tenim un equip de salut mental perinatal que estan al centre de salut mental al CAP d’Igualada Nord, i que també ens donen molt suport.
Què milloraria del que ha estat la seva professió?
Cal continuar el camí que ja s’ha iniciat, treballar en els joves sobre tot el cicle vital de la dona: des de les primeres regles fins a la menopausa. I per suposat s’entén que la nostra professió està al voltant del naixement, sí, això és l’essència, l’embaràs, el part i el postpart, l’alletament… Quan jo em vaig formar, de l’alletament se’n parlava molt poc, les dones donaven el pit i no hi havia una base científica, però encara queden per saber moltes coses. Un altre exemple és l’endometriosi, que és un dolor bestial quan una noia té la regla i del qual se n’han de fer encara molts estudis.
I sobretot, calen més llevadores. Avui, quan acabes el grau d’infermeria, que són quatre anys, has de fer una prova d’accés, i si no ets entre els 400 primers, no entres. Llavors t’has d’anar presentant un any rere l’altre, amb el desgast que això suposa. Després venen dos anys d’especialitat, fent una rotació per sala de parts, per consultes externes, per maternitat, visites i tot el que és atenció primària. El problema és que no hi ha ofertes prou places. Crec que al final el ministeri anirà creant-ne més, però ara sí que es passaran uns anys dolents. A molts llocs on la Primària no està tan desenvolupada com aquí, només n’hi ha llevadores a sala de parts, i no en tot el cicle de la vida de les dones.
