Potser em tiro pedres a sobre: els confesso que aquest article ja el tenia escrit fa una setmana i per raons d’allò que en diuen personals no el vaig enviar; ara, amb LA novetat algueresa d’aquests dies, l’he refet.
L’anunci de la detenció del President Carles Puigdemont a l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, ens va remoure i ben segur que ha tingut i tindrà uns efectes rellevants per al nostre procés. Sense aprofundir-hi, l’episodi maldestre de la Justícia espanyola, de l’Estat espanyol, és a dir d’Espanya!, ha evidenciat la continuïtat de la repressió contra la causa catalana, personificada en la peça més important a abatre: el President de la Generalitat de l’1-O, ara fa quatre anys! No és cap anècdota i així ho demostra l’èmfasi insultant del President Pedro Sánchez o la del tal José Luis Ávalos, dissabte a TV3, “reclamant” al “pròfug” que es lliuri a la justícia espanyola… No m’allargo perquè ja hi ha molt material en els mitjans; deixeu-me, però, apuntar la necessitat de l’independentisme de prendre’n nota i adequar les posicions a partir d’aquest episodi tan rellevant. El govern català (ERC) ha de valorar a la taula de diàleg aquesta demostració de desencuentro del govern espanyol i ho ha de fer valer en els temps a venir, entenent de manera clara que serà inevitable la confrontació i que caldrà preparar-s’hi. Esquerra, Junts i CUP estan obligats a treballar per l’estratègia que ha de “succeir” la taula de negociació a la qual tothom veu poc recorregut … I no cal dir la necessitat de comptar-hi amb les entitats (ANC, ÒC, AMI…). Cal prendre embranzida i aprofitar la palanca que ens “brinda” el capítol del President Puigdemont a l’Alguer d’aquest final de setembre.
Un mes de setembre que ha estat atapeït. A Igualada, al voltant de l’11 de Setembre i després d’un any d’aturada, Òmnium Anoia va celebrar els premis de Compromís cultural dels quals jo vaig ser un dels afortunats perquè, diuen, que he treballat per la llengua… Els en torno a donar les gràcies i torno a aprofitar per reivindicar l’impuls decidit del català, que avui es troba en un estat d’alerta màxima, perquè ens hi juguem el País.
I de la llengua a Barcelona, on enguany hi va tornar a haver la manifestació de l’11S convocada per l’ANC amb Ómnium i l’AMI. La Presidenta Elisenda Paluzie havia apostat perquè se superaria els 100.000 participants -arribarem als sis dígits- . El resultat, més enllà de les xifres, ens ha mostrat que el personal és a punt per mobilitzar-se i que reclama de la “classe política” estar a l’alçada per continuar i completar la feina.
I sense treva va arribar el 15 de setembre, amb la segona reunió de la taula de diàleg entre els governs espanyol i català. Amb polèmica des del principi i un efecte sorprenent: de la part catalana només hi havia consellers d’ERC, després que JuntsxCat n’hagués estat exclòs (o hauríem de dir se n’hagués exclòs?) en haver proposat tres membres que no eren del Govern. Molta gent va recordar allò de Josep Tarradellas i fer el ridícul: com és que no va quedar lligat i explicat després de la reunió a la casa de colònies de la Vall d’en Bas?
En fi, ja saben com va anar: Pere Aragonès i Pedro Sánchez, per separat, van “explicar la seva pel·lícula”. El nostre, satisfet per haver aconseguit “la foto” que demostrava que a Madrid reconeixen el problema polític entre Catalunya i Espanya; l’altre, mostrant-se com un guanyador davant les espanyes: no s’abordaran ni l’autodeterminació ni l’amnistia i continua oferint l’agenda de retrobament que no és sinó el recull de les demandes arrossegades en el “temps autonòmic”.
I aquest mes de setembre hem aterrat de ple a la problemàtica de l’aeroport de Barcelona que ha provocat un gran terrabastall en confluir la proposta de l’engrandiment de l’aeroport amb el perill de desaparició de l’espai de la Ricarda, un punt calent per als ecologistes; a més d’aquestes qüestions més visibles, però, allò que s’haurà de posar a debat és l’autoritat i la funció de l’aeroport i el sistema aeroportuari de Catalunya en el futur pròxim.
El futur, vet ací: la llengua, l’aeroport, la mesa de negociació. Modestament, goso aixecar el dit per demanar de prendre mesures per superar la situació perillosa en què es troba la nostra llengua. Com deia a l’acte d’Òmnium a l’Ateneu, hem d’exigir als poders polítics impulsar polítiques de discriminació positiva a favor de la llengua pròpia, en tant que som la llengua que corre perill als Països Catalans (l’altra, no). Aquestes polítiques han d’abastar tots els àmbits: de les administracions, l’ensenyament (els docents hi han de ser model lingüístic), els mitjans de comunicació i la xarxa (ara també vivim l’alarma d’una llei audiovisual hostil …) i cal, sobretot, la determinació i el convenciment personal: els catalanoparlants ho hem de ser sempre, amb tothom, tothora i a tot arreu.
Quant a la mesa de negociació i a l’aeroport clamo perquè els representants polítics, escoltant les demandes que “vénen de l’1 d’octubre”, no perdin mai de vista l’objectiu de la independència i no caiguin en temptacions autonòmiques superades de llarg des del 2010.
Setembre també ha acollit l’erupció del volcà de La Palma i episodis gairebé inimaginables del fenomen del botellot que ens tenen ben perplexos. Deixem el setembre, passem pàgina, agafem-nos al mes d’octubre, recuperem l’1-O!.
