Soc Sergio Mancebo, nascut a Igualada, fill de família nombrosa. La meva família ho és tot, els meus fills la motivació diària. Soc una persona sensible, amant de la música dels 80 i disposat a ajudar sense esperar res a canvi.
Fa poc més d’un mes vas guanyar el premi al millor videògraf del certamen Unionweb. Què representa això per a tu?
Em va fer molt feliç perquè Unionweb és el portal de fotògrafs i videògrafs de bodes més important del país. És una web molt prestigiosa, que per formar-ne part has de presentar el teu portfolio i llavors ells et poden admetre o no.
Aquesta web cada any organitza aquest concurs, amb diverses categories com “Millor història”, “Millor tècnica” i “Millor Tràiler” i aquest any jo estava nominat en les tres categories i vaig guanyar el premi a la Millor tècnica i la suma de la puntuació en les tres categories va fer que em nomenessin videògraf de l’any 2020.
T’esperaves guanyar-lo?
Quan vaig veure que estava nominat a les tres categories em vaig posar molt feliç, però ja porto diversos anys concursant i ja havia tingut altres nominacions, així que pensava que estava molt bé però és una cosa que ja m’havia passat altres vegades.
I quan van dir que havia guanyat el videògraf de l’any vaig pensar que s’haurien equivocat, que el premi no havia de ser per a mi. No m’ho podia creure.
La gala aquest any va ser per videoconferència. Imagino que va ser molt estrany.
Sí, normalment la gala es fa presencial, però aquest any s’ha fet online. Estava davant l’ordinador mirant l’entrega de premis i la celebració una mica estranya, em vaig haver d’abraçar a mi mateix (riu). En principi, però, cap al novembre es farà la gala de manera presencial a Barcelona i ho podrem comentar tot amb els companys de professió.
També has estat nominat a la Lent d’Or, el premi internacional més prestigiós.
Sí, però per a mi no hi ha res com rebre aquest premi, el d’Unionweb, ara serà més fàcil que se m’obrin més portes a nivell professional.
Acostumes a treballar per Catalunya o per arreu d’Espanya?
Majoritàriament treballo a Catalunya, però ja fa un parell d’anys que em comencen trucar d’altres zones d’Espanya com Andalusia o Madrid. Per això aquest premi ajuda a obrir-te portes, perquè et coneguin arreu d’Espanya.
Com són els vídeos de bodes que produeixes?
Quan vaig començar, fa 10 o 12 anys feia vídeos com la majoria, el “típic” vídeo de boda. Però a mi, aquest tipus de vídeo no m’acabava d’omplir. Així que vaig començar a treballar el documental de boda.
Què vol dir un vídeo documental de boda?
És un treball molt més personal sobre la parella, té un guionatge, està documentat, és narratiu. I tot el què porta una narració és més fàcil de què et quedi, de recordar.
Per fer els vídeos, per exemple, vull conèixer la història dels nuvis, els entrevisto abans perquè m’expliquin qui son i què fan. Així, coneixent-los, no pots fallar a l’hora de fer el vídeo, saps que gravaràs en espais que a ells els agrada. I també ens ajuda pel dia de la boda, saber quines persones són importants per la parella. Potser hi ha un cosí que passa desapercebut però que per al nuvi és súper important. És per això que fem les entrevistes prèvies, per conèixer allò que és important per a ells.
Quan decideixes començar a fer aquests vídeos documentals de boda?
Un dia que em vaig posar a mirar un vídeo gravat per un cosí durant la boda del meu germà. Era un vídeo sense música, en què sortia el meu pare, que el vaig perdre l’any 1994, i veure’l i escoltar-lo en la seva essència em va fer veure el valor d’aquest tipus de vídeos. Vaig començar a pensar en els documentals de boda com una forma de deixar un llegat.
Els fas tots tu els vídeos?
Normalment sí. A l’empresa som jo, que m’encarrego de la part de vídeos i la Raquel que fa part de fotografia.
Només fas vídeos de boda o també toques altres àmbits?
Tot el què és vídeo documental em fascina. També faig vídeos per a famílies o vídeos corporatius, però sempre dins de l’àmbit documental.
T’has plantejat mai fer el pas a altres camps de l’àudiovisual com el cinema o les sèries?
La veritat és que soc una ment inquieta i quan porto molt temps fent una cosa, necessito experimentar amb noves situacions. Així que ja porto un any pensant en fer un curtmetratge per presentar al Festival de Cinema de Sitges, conjuntament amb un amic d’aquí a Igualada. No sabem quan el presentarem, però el farem.
