Autor: Xavier Tous. Farmacèutic i Tècnic en Ortopèdia.
La salut de ferro seria un tòpic que li diem a la persona que, tot i que no es preocupa pel seu benestar, aparentment gaudeix d’una salut envejable.
La vida, entesa com el miracle que independentment de l’estació de l’any en la qual tot funciona, necessita llocs on guardar l’energia, diguem-ne recursos. La vida s’organitza per guardar aquests recursos i després gestionar-los, administrar-los al llarg de l’any.
Els sistemes pluricel·lulars de vida normalment especialitzen les seves cèl·lules. Totes les cèl·lules del món comparteixen una semblança, una semblança evolutiva. De fet, hi ha experts que expliquen l’evolució de la vida des de la seva aparició, des del punt de vista cel·lular.
El procés de compartir l’energia entre cèl·lules d’un mateix ésser viu no és fàcil. Quan cal, es trenca la rutina, la pau cel·lular. I normalment l’ésser viu que ho pateix, ho nota. Aquests processos necessiten una certa jerarquia i coordinació a nivell cel·lular; en general cadascuna d’elles, té una certa adaptació individualitzada a l’entorn i l’activitat que li demanem fent la missió que té encomanada. Això també passa amb les persones; és evident que la voluntat compta però si no hi ha una certa sensació de perill o necessitat, no ens rasquem la butxaca.
Davant de certes situacions que estimulen els éssers vius, si cal establir reaccions més o menys ràpides, aquests éssers vius han d’assegurar el flux d’energia. I és aquí quan la histamina actua, facilitant l’acidesa per pair el menjar el control de la set, la gana, la son. De fet, els productes inicials que la medicina va emprar com ANTIHISTAMÍNICS activen el descans forçós. La histamina ajuda en molts processos que tenen a veure amb les nostres rutines o costums més bàsiques o primàries. Així doncs, el procés més conegut és el de l’al·lèrgia. A vegades és perillós (perillós perquè l’al·lèrgia es pot descontrolar però molt poques vegades succeeix). Quan es desencadena l’al·lèrgia, la histamina augmenta la permeabilitat dels vasos sanguinis i aconsegueix que les cèl·lules defensives de la sang puguin penetrar en els teixits amb problemes. I el descobriment d’aquests processos va permetre que Daniel Bover guanyés el Nobel de Medicina el 1957.
Des de la farmàcia podem ajudar a reflexionar quan se’ns trenca aquesta salut de ferro, sobre com gestionar un cert descontrol amb les picors, vermellors, granellades (“sarpullidos”), mucositats, acidesa i també amb la son, la set, la gana o les nàusees.
I com deia un polític recentment: Al metge si cal, s’hi ha d’anar “reflexionat des de la farmàcia”. Perquè no s’han de guanyar totes les guerres i moltes vegades la biologia que ens envolta posa la victòria molt a prop de la derrota. Ben mirat, la por, la prudència i la paciència eviten començar algunes batalles i observar la situació. Perquè dels petits problemes de cadascun de nosaltres en pot sortir la solució, si administrem bé l’energia amb l’ajuda de la histamina.
