Un cop, hem superat, els índex més preocupants de la pandèmia, poc a poc i de manera progressiva, anem recuperant la tant desitjada “normalitat”. En termes de salut mental, ens ha deixat la sensació que, cuidar aquest aspecte de l’ésser humà, esdevé més fonamental que mai.
Per el col·lectiu de persones que tenen un problema de salut mental, recuperar la comunitat, és un objectiu tant del propi individu com de la població que l’envolta. Aquesta recuperació posa de manifest la importància dels vincles personals, familiars o institucionals i que poden afavorir o dificultar l’aparició i/o la resolució del patiment psíquic.
Un abordatge comunitari pretén intervenir no només a la salut individual de la persona, sinó tenir en compte tota la població d’un territori. Aquesta perspectiva requereix una metodologia concreta que implica compartir tasques i intencions amb altres recursos del propi territori, sanitaris, socials, laborals, associatius, institucions de diversa índole, etc. D’igual manera, necessita de professionals en serveis situats a la comunitat, que treballin preferentment en equips multidisciplinaris i que a més dels tractaments individuals per al patiment psíquic incorporin la dimensió comunitària que tot tractament requereix, com ara la família i l’entorn.
En salut mental, la comunitat no ha de ser només l’escenari on es mouen i interactuen les persones sinó també una eina de primer ordre per desllorigar allò que està encallat, en la pròpia persona, i per possibilitar la resolució d’un seguit de problemes, per permetre la continuïtat assistencial, per afavorir la inserció familiar, social i laboral. Finalment, la que pot conduir cap a una millora de la qualitat de vida. És, del tot adient, promoure la proximitat dels recursos assistencials a on viu el pacient i on es relaciona sinó, especialment, establir uns objectius i uns mètodes de treball distints que incorporen la dimensió comunitària, respectant la subjectivitat de les persones.
A l’Article 20 de Llei General de Sanitat (1986) es recull: “ L’atenció als problemes de salut mental de la població es realitzarà en l’àmbit comunitari, potenciant els recursos assistencials a nivell ambulatori i els sistemes d’hospitalització parcial i atenció a domicili, que redueixin al màxim possible la necessitat d’hospitalització. Es consideraran de manera especial aquells problemes referents a la psiquiatria infantil i la psicogeriatria.”
No obstant això, tot i les limitacions i les retallades i privatitzacions, a Espanya i a Catalunya, s’ha produït un canvi qualitatiu en l’assistència a la salut mental, construint un model original al voltant de l’àrea de salut i a l’atenció als trastorns mentals severs i persistents.
Per totes les persones que tenen un problema de salut mental, recuperar les relacions amb les persones, família i amics, entorn laboral i social els facilita la possibilitat de recuperar un lloc a la comunitat, reprenent la capacitat de la paraula i de prendre decisions, malmeses per l’efecte del procés d’empitjorar fruit del seu trastorn. El paradigma de la “recuperació” o del “restabliment” al llarg de totes les activitats assistencials proposa aprofitar al màxim les potencialitats de les persones, més enllà del seu estat clínic, per un retorn a la “normalització” de la vida passant per una possible inserció social i laboral i gaudir de la possibilitat d’un habitatge autònom.
Especialment important és la participació de les associacions de familiars, com en aquest territori fa Salut Mental Anoia i, la participació de les associacions integrades per persones que tenen un problema de salut mental en primera persona, per tal de ser protagonistes en la planificació de serveis segons les seves necessitats.
