Salari emocional

Aquests dies la premsa ens ha volgut ajudar fent-se ressò de les conclusions de diversos estudis existents sobre la crisi postvacacional. Entre els llistats de mesures a prendre per fer més portable el retorn a la vida laboral, algun d’aquests resums propis d’un text d’autoajuda apuntava: “Intenti trobar un sentit a la seva feina”. Malament, molt malament anem si el sentit de la nostra feina es troba tan ocult que hem de fer un esforç intencionat per detectar-lo.

Aquest estiu hem pogut trobar a les llibreries Responsabilidad social competitiva, de Cristian Rovira, autor amb gran experiència pràctica i coneixement sobre el valor de les empreses més enllà de la seva rendibilitat econòmica. En algun moment de l’obra, l’autor, deixant de banda el concepte de salari monetari, es centra en la riquesa del salari emocional, aquell que enriqueix les persones perquè realitzen activitats amb sentit tant per a ells mateixos com per a les persones i les comunitats en i amb les quals treballen.

Ha de ser ben trist passar quaranta o cinquanta anys duent a terme una activitat professional sense acabar de trobar-li un sentit que ens enriqueixi. No estic convençut que l’humà sigui un animal solidari com apunten alguns. Al llarg dels temps hem mostrat dues cares ben oposades. Sense ser solidaris no hauríem arribat fins aquí, però està ben clar que també som ferotges i egoistes. Els noticiaris d’aquest estiu, un any més, no han passat per alt la barbàrie, però tampoc han deixat de costat la solidaritat. Escric aquestes paraules sentint molt a flor de pell l’assassinat de la Isabel Solà a Haití. Ella, que de ben segur havia trobat tot el sentit a la seva feina, ha estat víctima d’aquesta contradictòria condició humana. El nostre salari emocional ha de ser conquerit dia a dia en tot allò que fem i contra l’adversitat. Ella ho sabia.

David Cos, President d’Escola Sant Gervasi, sccl.President Grup Clade.