En els darrers quaranta anys, el Primer Món ha estat transferint la seva indústria a països amb la mà d’obra més barata. Una globalització que s’ha justificat amb el relat altruista que s’ajudava a repartir la riquesa, quan sovint només hi havia l’interès pel benefici propi, impulsant el que s’ha anomenat l’alliberament de les forces del mercat. És a dir la privatització i venda d’actius públics i la desregulació dels moviments de capital i les activitats financeres, permetent que l’economia s’enfoqués a l’especulació i la intermediació, engruixint els sectors financer, immobiliari, la distribució i els serveis, en detriment de les activitats industrials.
Aquest augment del poder econòmic i polític per part dels grans conglomerats econòmics, ha canviat les relacions de propietat i de poder. Guanyar diners s’ha deslligat de la producció de riquesa, provocant desigualtats entre territoris i persones. I ha provocat precarietats, que han engendrat la pèrdua de qualificació en la força del treball, baixos nivells d’inversió productiva i feble creixement de la productivitat. Però el més preocupant és que creixen les dificultats per incentivar les inversions industrials, perquè el petit empresari li manca capacitat, les grans corporacions esperen ajuts públics per decidir-se i els governs estan collats pels dèficits exteriors per compte corrent, les baixes inversions fetes en mobilitat i infraestructures, així com també en els serveis públics bàsics.
Els beneficis creixents de les empreses dominants i la disminució del poder adquisitiu dels treballadors no tenen com a causa primera la present situació inflacionària, sinó que ve de la debilitat de l’economia productiva. Avui la humanitat constata que està davant un greu desafiament climàtic i energètic, que condicionarà les futures estructures socials i exigirà inversions ingents. El detonant d’aquest desgavell va ser la pandèmia, que ha estat un xoc que encara no s’ha paït. Després ha vingut la guerra a Ucraïna, que s’ha convertit en la lluita de dues concepcions del poder. Les sancions a Rússia afecten les aliances internacionals, portant els preus a l’alça en tots aquells països que han d’importar el que els manca, bé sigui perquè no en tenen, o perquè en produeixen menys del que necessiten i han de comprar o vendre a través d’intermediaris, que són els que realment s’enriqueixen.
Per apaivagar la inflació, els governs i els principals bancs centrals s’han limitat a apujar els tipus d’interès, sabent que això portarà a dificultats creditícies, una recessió econòmica i un entorn econòmic i polític que reduirà els salaris i els drets laborals. Una via diferent és la que defensen que caldria millorar les retribucions i incrementar les prestacions per damunt de la taxa d’inflació i restringir els beneficis de les grans empreses amb la fiscalitat i el control dels preus. Són perspectives radicalment diferents, però ambdues només ataquen els efectes i no les causes. Perquè hi hagi una solució definitiva, s’ha de crear riquesa d’ocupació, amb una verdadera política industrial, que incideixi en tots els sectors i especialment en aquells que són estratègics.
