La llei de telecomunicacions de l’any 2019 posava punt final al llegat de les cabines telefòniques, ja que deslliurava, a partir de l’any 2022, a la companyia Telefònica de la titularitat d’aquestes, i per tant del seu -pobre- manteniment. La llei era la crònica d’una mort anunciada, pel fet que feia anys que aquests elements es limitaven a fer d’attrezzo en una contemporaneïtat on aquest servei ja no tenia cabuda arran de la irrupció, l’any 2000, de la telefonia mòbil. De fet, l’any 2006 ja es van registrar més línies de telèfons mòbils que habitants al món, només sis anys després de la popularització d’aquests, i l’any 2020 les cabines telefòniques de l’Estat Espanyol van registrar 0,17 trucades al dia, és a dir, menys d’una trucada a la setmana, en les 14.824 cabines que hi havia repartides en aquell moment, segons dades de Telefònica.
El gener de 2022, Telefònica va iniciar un desmantellament massiu de cabines arreu de l’Estat Espanyol, després que caduqués -el desembre del 2019- la darrera adjudicació del manteniment del servei, convocat pel Ministeri d’Assumptes Econòmics i de Transformació Digital, i que habitualment quedava desert.
A la comarca de l’Anoia, aquest fenomen es va produir d’igual manera, i actualment només en queden tres; una a la Torre de Claramunt i dues a Santa Margarida de Montbui.
Donar-los-hi una segona vida
Les tres cabines que queden a la comarca, són ja el llegat d’un temps passat, com peces d’un museu o relíquies arqueològiques que busquen preservar-se davant les inclemències del pas del temps, i cerquen la seva supervivència en un món a on ja no tenen cabuda, almenys amb la seva funció inicial. Al seu dia, abans de l’aparició dels telèfons mòbils, aquestes, juntament amb totes les que agrupava l’Anoia, havien fet un servei incommensurable, ampliant el concepte de comunicació i limitant-la a la quantitat de monedes que duies a sobre.
La tríada supervivent de l’Anoia, no només no haurà de viure un final per oblidar, sinó que continuaran fent un servei públic als seus municipis, ja que tant la cabina de la Torre de Claramunt com les dues situades al nucli urbà de Montbui, es convertiran en una biblioteca.
L’alcalde de la Torre de Claramunt, Jaume Riba, ha explicat a la Veu de l’Anoia que la cabina telefònica, després d’estar custodiada a la nau de la brigada municipal, fa poc va ser instal·lada a Torresport, a on ha passat a ser un punt de recollida i consulta de llibres de lectura. Per altra banda, en Jesús Juárez, alcalde de Santa Margarida de Montbui, narra com ambdues cabines, una situada al barri Vistalegre i l’altra al C/ Santa Anna, totes al nucli urbà, també seran punts de recollida i consulta de llibres, donant així una segona vida a aquestes cabines telefòniques. Juárez encara no té data per fer la transformació, però assegura que serà “abans que s’acabi el mandat l’any 2027”.
Història
La primera cabina que va veure Catalunya va ser el febrer de 1963, a Barcelona, que es va instal·lar simultàniament amb cabines a Madrid i altres ciutats de l’Estat Espanyol com Bilbao, tot i que l’aspecte de les cabines dels anys seixanta era relativament diferent de les capses blaves dels anys 2000. Les primeres cabines telefòniques només permetien fer trucades urbanes, eren d’alumini i vidre, i funcionaven amb fitxes. A més, contenien una guia telefònica del lloc on estigués instal·lada, element que també va passar a ser història fruit del conjunt de les millores dels telèfons mòbils, i de la creixent importància a la protecció de dades, fent de les famoses “páginas amarillas”, una autèntica relíquia. Cap als anys setanta, va canviar el format de trucades, que van passar de ser amb fitxa a ser amb monedes. Tot i que les cabines en format de prisma van arribar l’any 1963, si deixem a una banda els aspectes més ortodoxos, la primera cabina telefònica de l’Estat Espanyol -que realment era una capsa-, va ser instal·lada al Retiro de Madrid l’any 1928.
És a dir, durant més de quaranta anys -o quasi cent, si es té en compte la capsa madrilenya- van ser un element clau per a la comunicació humana transversal, ja que fer una trucada costava unes 10 pessetes -uns 6 cèntims- als anys vuitanta, amb un minut de trucada, i poc més de quinze cèntims l’any 2001; preu que no va augmentar massa més en els vint-i-un anys restants que els hi quedaven de vida.
