El municipi de Bellprat (33.95 km2 ) es troba al sud-oest de la comarca de l’Anoia. Limita al NE amb Sant Martí de Tous, al SE amb Santa Maria de Miralles, Santa Coloma de Queralt (la Conca de Barberà ) al NW, les Piles de Gaià a l’Oest i Pontils al SW.
S’estén pels sectors que conformen els altiplans de Santa Coloma de Queralt, estant el terme travessat per la serra de Queralt, amb el punt on s’alça el Castell de Queralt, atenyent els 851 m. L’any 2020 vivien a Bellprat 64 persones.
La història de Bellprat va lligada al castell de Queralt, centre històric del municipi. D’aquest castell ja en tenim referències en el segle X. El petit poble de Bellprat es va formar al voltant de l’església de Sant Salvador, cap al segle XVI. Cap a la fi d’aquell segle eren només deu cases agrupades i 8 masies esparses. Aquest nucli més antic, format pel carrer Major, la plaça de l’església i els carrerons del costat, manté en gran mesura el seu aspecte original.
Algunes cases han estat restaurades, sempre amb encert, tot conservant el seu aire antic i l’harmonia del conjunt.
Segons la divisió provincial que es va fer el segle XIX Bellprat va passar a incorporar-se a la província de Barcelona, separant-se de Santa Coloma de Queralt després de molts segles de pertànyer a la mateixa baronia.
L’economia de Bellprat ha estat sempre agrícola, essencialment cerealista, acompanyada de la cria d’animals de granja.
Sant Miquel del Castell de Queralt
Aquesta construcció està vinculada al castell de Queralt. Les primeres notícies documentals de l’església de Sant Miquel de Queralt apareixen l’any 1088, malgrat que no fou mai parròquia, sinó que restà únicament com a capella del castell. A inicis del segle XIII la branca principal de la família Queralt va patir greus dificultats econòmiques i la sort de Sant Miquel va anar lligada a la del castell, que a la baixa Edat Mitjana es va abandonant.
Avui de l’església només en resta el mur de ponent, coronat per un campanar d’espadanya amb una sola obertura. De l’única nau, així com de l’abis, se n’ha perdut qualsevol rastre. Des del lloc on s’alcen les restes de l’església, situades a l’extrem occidental del castell, se’ns ofereix una impressionant panoràmica.
Avui en dia tot el recinte del castell es troba molt malmès, però encara és evident gran part del perímetre emmurallat, així com murs sencers de la zona residencial, testimonis d’una cisterna i zones destinades a estables, corrals i pallisses.
Emplaçament: Circulant per la carretera B-220, en sentit Santa Coloma de Queralt, entre els quilòmetres 7 i 8, a la dreta de la carretera hi trobarem una sortida indicada.
Sant Esteve de Ferriols
L’església romànica de Sant Esteve de Ferriols fou construïda a la darreria del segle XII, inicis del XIII. Era situada en una vila rural, documentada des de l’any 1194. La planta de l’església, avui sense culte, és d’una nau rectangular sense distinció amb el presbiteri. Al mur de migdia hi ha un contrafort afegit i a l’interior dos arcs de mig punt descarreguen els paraments de la paret nord. La coberta de la teulada és d’un sol pendent.
També coneguda popularment sota l’advocació de Sant Blai, aquesta església és un exemple de la cristianització d’un antic lloc de culte pagà de tradició ancestral constatat a les inscultures que hi ha al davant. El conjunt està configurat per una xarxa d’unes trenta cassoletes i reguerons comunicats entre sí. La seva significació podria estar relacionada amb un lloc propici per a la celebració de cerimònies socials o d’algun tipus de culte. Es poden considerar, doncs, incloses dins de l’anomenat art rupestre esquemàtic, amb una cronologia entre la darreria del tercer mil·lenni i el segle VI aC.
És possible que aquest antic lloc de sacrifici fos utilitzat de nou en època medieval amb un altre sentit més propi del cristianisme, per exemple com a base d’un antic banc destinat a rentar els difunts, costum funerari habitual a l’alta edat mitjana.
Emplaçament: Camí que surt de la carretera de la Llacuna a Sta Coloma de Queralt, km, 2.
Sant Jaume de Bellprat
Les primeres notícies de Sant Jaume de Bellprat les hem de situar entre el 1025 i el 1050, ja que apareix citada en una llista de parròquies del bisbat de Vic. Sant Jaume de Queralt va exercir de parròquia fins al segle XV en què es convertí en sufragània de la nova parròquia de Sant Salvador de Bellprat, situada al pla.
L’església, d’origen romànic, actualment es troba en perill d’esfondrar-se. Al llarg de la història ha sofert importants modificacions que han variat la seva estructura originària. Per les seves característiques respon als models de les esglésies romàniques del segle XI, d’una sola nau capçada per un absis semicircular i campanar d’espadanya al mur de ponent i porta al de llevant.
Els murs exteriors són decorats amb actuacions cegues i bandes llombardes. A l’interior de l’església hi ha encaixonada a la paret una imposta decorada amb elements vegetals. Aquesta decoració és característica de l’Edat Mitjana i té una llarga tradició que abasta des de l’època preromànica fins al segle XIV.
Emplaçament: Camí que surt de la carretera de la Llacuna a Santa Coloma de Queralt, km, 7,700
FONTS: Patrimoni Cultural DIBA; “Esglésies Romàniques de l’Anoia” (Josep-Vicenç Mestre Casanova/La Veu); “Rutes per l’Anoia, història i art” (Pau Llacuna i Teresa Mascó /La Veu); Ajuntament de Bellprat / Turisme Alta Anoia
