Ester Martínez Cortés.- He llegit recentment una notícia sobre un centre educatiu del meu municipi reconegut per un projecte d’inclusió. I sincerament, me n’alegro. Que es desenvolupin iniciatives que visibilitzin la diversitat i treballin l’accessibilitat és, sens dubte, un pas important.
Però al mateix temps, aquesta notícia em porta a una reflexió: Què és realment la inclusió?
La paraula sona bé. Es fa servir en projectes i discursos, però moltes famílies que convivim amb la diversitat sabem que sovint queda lluny de la realitat.
Parlem d’inclusió mentre l’ensenyament és obligatori, amb adaptacions i suports regulats. Però què passa quan un alumne arriba a la majoria d’edat? Té les mateixes oportunitats?
L’acompanyament ha de dependre només del que diu la llei? Només podem adaptar si una norma ens hi obliga?
Potser no és manca de voluntat, sinó un sistema desbordat. Però això no ens hauria d’impedir fer-nos una pregunta essencial: estem incloent de veritat o només en determinats moments?
Perquè la inclusió no és només fer projectes, sinó també com s’acompanya cada trajectòria.
Què passa quan una persona amb discapacitat no vol que el seu únic camí sigui un centre de treball protegit? És inclusió real si el futur ve condicionat per una etiqueta?
Quan parlo d’etiqueta no nego la diversitat, que forma part de l’essència de cada persona. Però no hauria de convertir-se en el límit del seu futur abans ni tan sols d’haver pogut intentar altres camins.
Què és realment la inclusió?
Més noticies







