Ester Martínez Cortés.-
He llegit recentment una notícia sobre un centre educatiu del meu municipi reconegut per un projecte d’inclusió. I sincerament, me n’alegro. Que es desenvolupin iniciatives que visibilitzin la diversitat i treballin l’accessibilitat és, sens dubte, un pas important.
Però al mateix temps, aquesta notícia em porta a una reflexió: Què és realment la inclusió?
La paraula sona bé. Es fa servir en projectes i discursos, però moltes famílies que convivim amb la diversitat sabem que sovint queda lluny de la realitat.
Parlem d’inclusió mentre l’ensenyament és obligatori, amb adaptacions i suports regulats. Però què passa quan un alumne arriba a la majoria d’edat? Té les mateixes oportunitats?
L’acompanyament ha de dependre només del que diu la llei? Només podem adaptar si una norma ens hi obliga?
Potser no és manca de voluntat, sinó un sistema desbordat. Però això no ens hauria d’impedir fer-nos una pregunta essencial: estem incloent de veritat o només en determinats moments?
Perquè la inclusió no és només fer projectes, sinó també com s’acompanya cada trajectòria.
Què passa quan una persona amb discapacitat no vol que el seu únic camí sigui un centre de treball protegit? És inclusió real si el futur ve condicionat per una etiqueta?
Quan parlo d’etiqueta no nego la diversitat, que forma part de l’essència de cada persona. Però no hauria de convertir-se en el límit del seu futur abans ni tan sols d’haver pogut intentar altres camins.
Potser no estem fallant com a persones individuals.
Potser estem fallant com a sistema.
Ho escric també com a mare. Veient el meu fill esforçar-se cada dia i demostrant que, quan se li ofereixen les oportunitats i les eines adequades, pot avançar.
Perquè les persones amb diversitat no només necessiten suport, tenen molt a aportar! L’empatia, l’amabilitat, la capacitat d’ajudar els altres… tot això és essencial, especialment en professions de cura, i massa sovint queda en segon pla davant d’un model que posa el focus en competències no adaptades a totes les realitats.
No es tracta de privilegis.
Es tracta d’oportunitats reals.
Darrere de cada expedient hi ha una persona. Amb capacitats, amb necessitats diverses, amb desitjos i amb dignitat.
Perquè la inclusió no és només una paraula bonica o un projecte.
És una responsabilitat compartida.
I quan es queda en el discurs però no arriba a la realitat de tothom, deixa de ser inclusió.
Què és realment la inclusió?
Més noticies







