Jaume Ferrer i Piñol (Igualada, 1934) és un home d’un absolut vincle cultural amb la ciutat que el va bressolar, raó per la qual el seu exercici i quasi total entrega en aquest àmbit es tornen possiblement innombrables. Això és, un llarg i apassionant caminar per la seva vida ens mostra una sèrie de realitzacions a propòsit d’aquest compromís que ha sabut compaginar amb encert: l’escriptura de llibres (poesia i prosa), la redacció d’articles periodístics (personatges, opinió i/o crítica teatral, servint-se dels pseudònims “Traspunt” i “Jafepi”), endemés d’una notable incursió en la locució radiofònica als anys 50’ (Ràdio Igualada i Radio Rioja); pràctiques totes elles que el situen en períodes cabdals a la seva vida: haver estat el primer gerent i cap de redacció dels primers números d’aquest rotatori, alhora que col·laborador de la Revista Vida, de L’Enllaç dels Anoiencs i de la Revista Igualada.
Una especial deliri per l’univers de la poesia el va portar a gaudir del privilegi de ser l’autor de la lletra de L’himne del Club de Futbol Igualada (1985), una peça ben vigent als nostres dies. Precisament, va ser en aquesta època quan va convertir-se en fundador i primer president del col·lectiu Poesia Viva d’Igualada (1997 – 2007), esfera en què ha estat un brillant rapsode en actes de recitació de poemes premiats als Jocs Florals, a més de prendre part en continues sessions literàries, a la Cova del Drac i altres espais de Barcelona; àdhuc haver participat al Fòrum Universal de les Cultures.
Com si de vies paral·leles es tractés, durant anys va establir un important vincle amb l’antic Casal d’Igualada, espai on va dirigir i també va ser actor d’un dels grups teatrals igualadins; alhora que, en temps més recents, ha estat ponent i conductor d’uns pertinents reconeixements a l’obra de Carles Maria i Balsells i Ramon Castelltort i Miralda, a més de ser coautor del llibre L’Agrupació Coral La Llàntia (2015), amb Josep Riba i Gabarró. Aquests darrers anys, atesa la seva contribució a divulgar la poesia i el teatre amateur a Igualada, el 2022, va rebre el premi d’Honor Ciutat d’Igualada; i l’any passat va ser homenatjat com a un dels socis més antics d’Òmnium Cultural de l’Anoia.
Tanmateix el que avui ens ocupa, a propòsit de l’edició del seu quart volum de les Arrels Igualadines, és de primer la presència d’un home incansable que, als seus prodigiosos 90 anys, manté plenament vives i actives les seves pràctiques culturals; i prova d’això en dona aquesta excepcional publicació d’escrits sobre personatges, efemèrides i episodis que testimonien -o si es vol donen fe- d’una bona part de la societat i l’activitat cultural de la Igualada d’aquestes darreres dècades. Així, en un acte celebrat el passat divendres, a la Biblioteca Central, i presidit, primer, per la regidora de Cultura, Carme Riera i Minguet, i, seguidament pel regidor d’Ensenyament i Cooperació, Josep M. Carpi i Cuatrecases, davant d’una notable concurrència de públic, Ferrer va començar desglossant alguns capítols i anècdotes de la seva reeixida vida cultural, així com de la seva amistat amb Florenci Crivillé i Estragués, redactor d’una crònica a mode de presentació d’aquest llibre.
Novament, aquestes Arrels Igualadines ens conviden, en la mateixa línia que els tres llibres anteriors (1990, 1992 i 1995), a una lectura apassionant de l’excepcional compilació dels articles que, periòdicament, van ser publicats a L’Enllaç dels Anoiencs (2007-2009) i a La Veu de l’Anoia (2017-2022). Unes pàgines que, amb una extraordinària exposició de dades culturals, socials, d’entitats, etc., al costat d’alguns perfils biogràfics igualadins o relacionats amb la ciutat, se sumen a apropar-nos a la manera de ser i de viure de la Igualada d’aquest mil·lenni. Tot això gràcies al mestratge d’una tinta de lectura assequible i amable, però no exempta d’algunes paraules erudites; això sí, amb una prosa rigorosament descriptiva que ens transporta per un recorregut visual, gairebé fotogràfic, pels diferents escenaris de la ciutat. Al capdavall: unes succintes històries, sàviament seqüenciades a partir d’una clarivident i selectiva memòria, que ens suggereix internar-nos en un passat molt nostre i recent que, certament, ens deixarà empremta.
Tanmateix, segueix essent del tot admirable que aquesta IV publicació, una altra vegada, contingui un doble propòsit: un, redescobrir, per part de la gent gran, el que són passatges de la memòria igualadina i el seu record; i, un altre, per a la gent més jove, descobrir uns passatges d’un passat immediat que els han de permetre conèixer i entendre bé la Igualada d’avui.
Al capdavall, i com a punt i final, i en reconeixement a tot l’acte de presentació del llibre, l’ovació del públic envers l’autor i la seva gran aportació a la ciutat va ser més que considerable.
