En una futura República catalana no hi podrà haver cap organisme polític que no sigui per elecció directa. Sempre he criticat que les diputacions i els consells comarcals no tinguin un govern elegit a les urnes, sinó que sigui per designació directa dels partits.
Recordo que a les portes de les eleccions municipals del 2003, vaig fer-li una entrevista a l’aleshores president de la Diputació de Barcelona, el socialista Manuel Royes. Feia un any que Royes havia deixat l’alcaldia de Terrassa “per facilitar que el meu equip pugui preparar una candidatura continuista a la ciutat”. Li vaig preguntar per que a la Diputació no havia aplicat la mateixa mesura ja que malgrat no optar a un nou mandat, no havia deixat el càrrec a un possible successor.
La resposta va ser aclaridora: “És la ciutat de Terrassa qui ens va atorgar la confiança de dirigir l’ajuntament i he cregut que el meu deure era facilitar la continuïtat del meu equip. En canvi la presidència de la Diputació me la va donar el PSC i jo l’he de retornar al partit perquè designi al nou president”.
Quan Jordi Pujol i Miquel Roca varen dissenyar els consells comarcals -que havien de substituir les diputacions- en varen copiar el sistema d’elecció per a deixar-lo també en mans dels partits. Així enfortien CiU i posaven el contrapunt al PSC que dominava la Diputació de Barcelona.
Quin sentit pot tenir dominar les diputacions o els consells comarcals? Els dona molta facilitat de finançament orgànic al dominar ingents pressupostos i podent designar presidents, consellers, càrrecs de confiança i/o regar amb diners públics als ajuntaments que, en cada moment, li interessin als partits majoritaris.
Tant és així que molt sovint el candidat que ha perdut l’alcaldia del seu poble, troba aixopluc al Consell Comarcal o la Diputació i així tenir la rellevància que els electors li han negat… en el lloc on més el coneixen.
Així veiem com hi ha partits on el 70% dels seus militants ocupa càrrec públic -guanyin o perdin eleccions- i més del 90% del seu finançament prové directament de l’administració. D’aquesta manera els partits no es renoven si no hi ha un daltabaix i els militants estan disposats a qualsevol maniobra -en alguns casos il·legal- per protegir al partit que sempre queda per sobre de l’interès general del poble, que és qui paga.
Això té vigència especial a l’Anoia per dos motius fonamentals: el conflicte que viu el Consell Comarcal de l’Anoia i també per la maniobra que va fer fa tres anys i escaig en Marc Castells per deixar a la socialista Núria Marín la presidència de la Diputació que -designat pel PDeCat- ell mateix va ostentar durant 13 mesos.
Això deixa una pregunta a l’aire: a les municipals, el PSC li tornarà el favor i el farà alcalde o president del Consell encara que perdi?
