Un dels somnis del maig del 68 era que sota les llambordes hi hagués arena de platja, que excavant el gris urbà hi trobéssim el verd de la natura, un retorn a allò essencial que s’havia perdut. Els autèntics paradisos sempre són els paradisos perduts. Es la nostàlgia de la plenitud la que mou el sentiment poètic, independentment que hi hagi poesia que no sigui gens nostàlgica sinó trencadora i revolucionària. Però darrere tota utopia sempre hi batega aquest anhel de plenitud. Marc Freixas és un poeta de carrer que se sincera just començar el seu darrer llibre Reflexions a plena llum de carrer: “Un poeta de carrer de quasi bé quaranta anys, no és que sigui ni mal ni bon poeta, tan sols és mig poeta”. Declaració d’intencions i sinceritat. Som una baula en una llarga cadena, un esglaó no pas el principi ni el final de res. Queda clar que escriure poesia no és necessàriament copsar un camí de roses, escriu més endavant.
L’expressió del sentiment amorós, la dualitat entre l’esperança i el dubte permanent sobre la possibilitat de l’home de construir un món més just… Temes que afloren en la seva poesia. A voltes escrivint de forma ferotge i d’altres amb la tendresa i candidesa de l’infant que no vol deixar de ser aquell jove idealista, malgrat que la vida li vagi donant maduresa i seguretat a mida que s’acompleixen etapes del viatge. Escriure és un viatge permanent, i que com el capità Nemo es viu mobilis in mobili. Aquest ric món interior que explora al seu darrer poemari està il·lustrat pel polifacètic Albert Gàmez, amb qui comparteix amistat i projecte poètic i musical.
En Marc Freixas és un exemple d’aquell obrer il·lustrat que evocava també en una cèlebre poesia el dramaturg alemany Bertolt Brecht. És un treballador que llegeix, que escriu, que pensa, sense perdre mai la capacitat de somiar ni de sentir, sempre a flor de pell. Ell i el seu germà Cesk Freixas, el cantautor de Riudebitlles, són dignes descendents d’aquella Catalunya republicana d’ateneus i cooperatives, una utopia que les bales i la ràbia es van endur amb el vent huracanat de la història. Però amb cada generació el fènix reneix de les seves cendres. El món és un foc que s’encén i s’apaga i voler l’impossible ens cal per tal que no mori el desig.
Bernat Roca, Professor de Filosofia i Història.
