Entrevista a Francesc Alcoberro, fundador del CB Igualada, i Joan Pont, una de les persones que es va vincular al club des de l’inici
Abans del Jordi Balsells i la Neus del Río hi ha hagut molta altra gent que ha passat davant del Club Bàsquet Igualada. Gent compromesa amb l’entitat que han dedicat part del seu temps a col·laborar i ajudar en tot allò que fos necessari per tal que aquesta tirés endavant i anés creixent. Ara bé, abans d’en Francesc Alcoberro no hi va haver ningú. Ell va ser el primer president del club i juntament amb en Joan Pont, qui també va ser un dels que estaven al capdavant de l’entitat als inicis, parlem del passat del club i tota la progressió que ha fet en els 40 anys d’història.
Com va anar la fundació del club? Com és que vau decidir tirar endavant el club de bàsquet?
Francesc: En aquella època hi havia el Ramon Mir com a regidor d’Esports i juntament amb ell hi havia el Josep Maria Ollé. El Ramon Mir em va venir a trobar i em va demanar que tornés a engegar el bàsquet a Igualada. Jo al principi li vaig dir que la cosa estava fotuda, perquè feia cinc anys que no hi havia bàsquet a la ciutat (des que va desaparèixer la secció del CN Igualada). A partir d’aquí vaig anar buscant gent com en Joan. Total, vam poder muntar tres equips masculins: sènior, júnior i juvenil.
Joan: En aquella època sí que hi havia bàsquet a la ciutat, però només a nivell escolar, fins els 14 anys. Hi havia el Trofeu Sant Jordi que eren unes mini olimpíades que es feien cada any a nivell provincial. Jo havia estat el seleccionador de bàsquet i molts dels nanos que van competir en aquest Trofeu Sant Jordi van ser la base dels equips juvenils i júniors. Sènior potser va costar una mica més.
Francesc: Entre uns i altres ho vam anar tirant endavant. Ho fèiem perquè teníem ganes de fer-ho.
Va haver-hi molts problemes a l’inici?
Francesc: A nivell econòmic vam tenir el suport d’un empresari igualadí a l’inici i també de l’Ajuntament. També recordo, per exemple, que vam haver de fer tres estatuts. Els primers no servien perquè encara estaven en una versió de l’època franquista, els segons tampoc perquè el model que ens havia passat la Generalitat tampoc estava massa actualitzat i finalment els tercers ja sí que van ser els definitius.
O en el primer partit que vam fer, la nit abans encara estàvem pintant les línies del camp de bàsquet a la pista del Molí Nou.
Com és que va passar vostè davant d’inici, Francesc?
Francesc: En la primera reunió que vam fer, el grup de persones que érem allà van creure que jo havia de ser el president. Va ser una decisió a dit. Vaig estar-hi cinc anys, fins l’any 1985. Després vaig quedar saturat i em vaig desvincular una mica del club.
Comenceu amb tres equips masculins. Quan inscriviu el primer equip de noies?
Francesc: Al segon o tercer any ja en teníem un.
Joan: Sempre vam començar fent equips grans, sèniors, juvenils i júniors. Hi havia com una norma no escrita que fins a l’edat escolar els nens i nenes no es federessin, ja que competien en els Jocs Escolars. Per no entrar en conflicte amb les escoles es va decidir fer-ho així.
Quan van entrar les noies, el club va fer un pas endavant, ja érem molta més gent jugant. Un altre factor molt important des del meu punt de vista, pel què fa al creixement del club, és quan es va iniciar l’escola de bàsquet.
Quina és la teva trajectòria al club, Joan?
Joan: Jo vaig ser-hi des dels inicis i fins la temporada 88/89. Era entrenador del sènior masculí del bàsquet i ho compaginava amb ser el preparador físic del primer equip masculí d’hoquei. Aquell any al bàsquet s’havien fitxat dos jugadors de fora, que cobraven, mentre que la gent de casa no ho feia i l’equip no va acabar de funcionar. Així que vaig plegar d’entrenador i em vaig dedicar exclusivament a l’hoquei, que era quan començava l’època de més èxits.
El CB Igualada és un club bastant jove comparat amb altres de la ciutat o fins i tot amb clubs de bàsquet d’altres municipis?
Joan: Sí, sí. I si mires els problemes que vam tenir a l’inici per fer tres equips i et fixes en què avui són 30 equips, és per estar-ne orgullosos.
Des de finals dels 80 quan ens vam traslladar a Les Comes es fa un pas endavant, en unes millors instal·lacions que permeten un millor servei.
A més es porta un entrenador de fora, en Jou Marimon i es crea un bon ambient amb els entrenadors d’aquí. A més, es talla amb el fet que només cobressin els jugadors de fora i passen a cobrar tots, sense guanyar-se la vida, evidentment.
Francesc: En els cinc anys que vaig ser-hi jo, la intenció era competir i intentar pujar de categoria amb gent de la casa. Però no va ser possible perquè ens van marxar diversos jugadors a equips més potents com Barça o Manresa.
Esteu al cas de l’actualitat del club? Aneu a veure partits?
Joan: Jo mentre s’hi podia anar m’agradava anar a veure partits a Les Comes tant del bàsquet com de l’hoquei. De fet encara vaig a jugar algun dilluns amb un equip de veterans que s’ha muntat aquí a Igualada.
Francesc: Quan ho vaig deixar encara anava al bàsquet i ho gaudia. I ara em fa una mica de vergonya explicar-ho, no sé perquè, però em costa veure el bàsquet actualment. Per la televisió veig el Barça perquè és el Barça, però per la resta no sento aquella cosa que sentia abans… No sé com és que em passa.
Imagino que veient la situació del club 40 anys després que col·laboréssiu en la seva fundació, us en sentiu orgullosos de com ha anat tot, no?
Francesc: Penso que si no haguéssim estat nosaltres davant hi hauria hagut algú altre. Si jo no li hagués dit que sí al Ramon Mir, ell se n’hauria anat a buscar algú altre. Molta importància no li dono al fet que fóssim nosaltres. Ara, quan veiem la trajectòria del club, podem estar molt satisfets, això sí.
Joan: I tant! Satisfacció total! Si som capaços de mantenir la salut del club com està ara, hi ha bàsquet per molts anys aquí a Igualada. Crec que precisament ara estem en un sostre que és difícil de superar. Només que un sènior pugés de categoria seria un salt econòmic que aquí a Igualada no sé si ens podem o volem permetre. Crec que és un club de referència a nivell català. Pocs clubs deuen tenir tants equips i massa social darrere.
Francesc: Parlant amb la junta actual em comentaven que econòmicament el club de moment es manté bé. Crec que la feina que estan fent és molt bona. Crec que se’ls ha de valorar molt tot el que estan fent.
