Paisatge després de la batalla – Josep M. Carreras

Hi ha algunes coses que voldria comentar en relació a les eleccions del parlament europeu de diumenge passat. En primer lloc, les anàlisis dels resultats. Ja és un tòpic que després d’unes eleccions tots els partits vulguin fer veure que han guanyat. I si els resultats no són els que esperaven, no és per culpa seva sinó perquè la gent no ha entès el seu missatge. Cadascú vol portar l’aigua al seu molí, però a vegades s’arriba a explicacions gairebé surrealistes. En aquest aspecte, el PP és el mestre de les tergiversacions per amagar l’evidència dels fets. Algunes fan pena, com la de la  senyora Dolores de Cospedal afirmant (i no se li escapava el riure…) que l’independentisme no havia crescut a Catalunya ; altres denoten una manca de sentit del ridícul, com la del ministre De Guindos -crec que va ser ell- dient tot seriós que l’independentisme havia tocat sostre perquè tots els independentistes havien anat a votar i en canvi, els contraris a la independència s’havien quedat a casa. Devia estar de broma l’home per dir una bestiesa semblant. Coneix els votants un per un? Té informacions secretes que amaga? No vull creure que sigui una mostra de mala fe, però sí de miopia  política per no haver de reconèixer la derrota. A fi de comptes, com en els partits de futbol, allò que compta són els gols. I números canten: a Catalunya, ERC ha passat de 180.000 vots el 2009 a 594.000 diumenge passat; és a dir, del 9,2 per cent a un 23,67. En canvi, el PP ha passat del 18 per cent el 2009 al 9,8. (Tota una victòria, de la qual ens n’hem d’alegrar, no us sembla?) Però el cas més significatiu és el del PSC, que dels 700.000 vots del 2009 ha passat a 358.000, és a dir, del 36 per cent a un 14. Sembla, però, que al senyor Navarro (i Cia) no li fa fred ni calor. Fa com els anglesos quan diuen que a la carretera és la resta del món la que condueix per la dreta de forma equivocada. Ah, i de dimissions, ni parlar-ne. Són els altres els que han de venir si volen. Un altre aspecte que voldria destacar -suposo que alguna cosa deu tenir a veure amb els resultats- és l’actitud dels dos partits guanyadors. Ni CiU ni ERC no han fet una campanya partidista atacant altres formacions polítiques. Han basat el seu discurs en el futur del país, deixant en segon terme els plantejaments de partit. Una actitud molt diferent a la d’altres que o practiquen l’autobombo o busquen només la desqualificació de l’adversari. I un tercer punt és intuir què pot passar ara. El poble de Catalunya ha enviat un missatge molt clar tant a l’estat espanyol com a Europa. Caldrà veure si hi ha resposta i quina és. És evident que algú hauria de moure fitxa, però no n’estic gaire segur. La situació es farà insostenible si el govern espanyol segueix enrocat com fins ara. I si hi ha una oferta, caldrà ser prou clarivident per no caure en la temptació de pactes que sovint després s’aigualeixen i no es compleixen. La solució només és una, la que va anunciar el president Mas: “Ni un pas enrere”. Hem emprès un camí i mai havíem estat tan aprop de fer realitat el somni. Estem a un pas de la independència i qualsevol altra solució seria un engany, que d’altra banda probablement pagaríem molt car. Josep Maria Carreras