Europa (3) – Josep M. Ribaudí

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estava allí. Aquest micro-conte d’Augusto Monterroso, l’escriptor guatemaltec nascut a Hondures, possiblement sigui el més curt i més famós de la història de la literatura universal. A més, se’n poden fer un grapat de diferents lectures i donar-li  moltíssimes interpretacions. Us dono la que en faig jo avui. El passat diumenge 25, dia de les eleccions al Parlament Europeu, l’Alícia Sánchez Camacho va tenir un dia dur; les coses no pintaven bé per al PPC, però calia esperar a les 11 de la nit per veure els resultats finals, i van arribar, redéu si van arribar! No s’ho podia creure, se li demacrava la cara, se li esquarterava el maquillatge, se li feien bosses als ulls…però com podia ser?, es preguntava incrèdula recolzant-se en el pobre Fisas que no estava millor que ella i no sabia cap on mirar. Quina patacada! Va anar a dormir desmoralitzada, finalment va poder conciliar el son i l’endemà al matí, quan es va despertar… el dinosaure encara era allà. Sí, el front dels defensors del dret a decidir encara era allà i no sols hi era, sinó que s’havia fet més gros que mai. Merda! Però això que a ella l’ha enfonsat, als que no pensem de la mateixa manera ens ha fet feliços, per molts motius, el primer per la participació. Catalunya ha tingut un augment d’assistència a les urnes de 10,4 punts en relació amb les últimes eleccions europees, un creixement molt alt, increïble, i per acabar-ho d’arreglar, superant la mitjana espanyola (que a la vegada ha fet créixer) i la de la Unió. El missatge, doncs, és clar: els catalans estem a Europa, som europeus i voldrem continuar sent-ho quan el dia 9 de novembre escollirem ser un nou estat. Mai millor dit allò de clar i català! Però no us preocupeu que ara vindran els unionistes i començaran a cuinar les xifres per intentar fer-nos veure que això no és així, que s’ha de mirar en una altra clau, que tenint en compte les dades objectives de… Per molt que ho voldran maquillar, la realitat és la realitat. La meva àvia els enviaria de seguida a pastar fang. Però l’anàlisi no s’acaba aquí. Els partits que el 12 de desembre del 2013, els que defensen el dret a decidir, van acordar pregunta i data han assolit uns resultats espectaculars que indiquen que la gran majoria de catalans volem una cosa molt senzilla: anar a votar per saber de forma fefaent el pensament d’un poble i com vol afrontar el seu futur, un futur que, desenganyem-nos, dins l’estat espanyol tenim negre, molt negre. Aquests partits favorables al dret a decidir han representat el 61% del que s’ha introduït a les urnes i vulguin o no els que hi estan en contra, un 61% és una majoria molt àmplia, tan extensa que hauria de fer reflexionar als dirigents dels que estan en contra de deixar-nos votar i que ni volen dialogar. Però és clar, reflexionar vol dir considerar detingudament alguna cosa i no tinc clar que el Sr. Rajoy tingui aquesta capacitat. Acabo manifestant la meva alegria (tot i que és lleig d’alegrar-se de les desgràcies dels altres) perquè aquell català impresentable que respon al nom d’Alejo Vidal-Quadras hagi aconseguit tal misèria de vots que s’ha quedat al carrer. Recordem que és aquell eurodiputat que es negava a viatjar si no era en classe bussines o primera, i que havia deixat anar perles com aquella que el problema català l’arreglava enviant a Barcelona un general de la Guàrdia Civil al front d’un cos d’exèrcit, suprimiria l’autonomia, destituiria al president i ens tallaria l’enviament de diners. Angelet… Doncs ara, com deia un vell amic meu, s’ha quedat amb una mà a cada ou i sense veu (o Vox). Josep M. Ribaudí