En període estiuenc no cal fer un article d’economia sobre l’anàlisi de la conjuntura. Ni posar-se en si les taxes d’interès es mantindran, si estem en fase creixent o decreixent del PIB. La disminució de la tensió del dia a dia permet dedicar més temps a qüestions que requereixen reflexions pausades i així destriar els objectius estratègics i tàctics. I per fer-ho bé, cal saber primer on probablement estarem en aquells temes que s’escapen de la nostra capacitat de decisió, però que condicionaran molt a tothom.
En la darrera dècada, a Catalunya, el debat independentista ha estat omnipresent. No han canviat massa la correlació de forces i l’Estat ha demostrat que, no sols no està per fer concessions, sinó que és capaç d’enfangar-se en el descrèdit utilitzant tota mena d’eines, legals o injustificables. Al davant es van trobar amb els que creien que es podia anar de la llei a la llei amb l’aquiescència europea. Però van fer-ho desunits, quant no barallats, sense acordar com plantejar el desafiament i quan esperaven un xoc de trens, es trobaren amb un atropellament, i els capdavanters del moviment, van anar a la presó o a l’exili.
Ara es tornen a preguntar què cal fer. Uns volen tornar a l’estil tradicional català, aquell de la desfeta del 1714, o de les Dictadures de Primo de Rivera i Franco. És a dir, dedicar-se a l’economia, intentant guanyar-se la vida i admetre que els manca força per enfrontar-se amb el poder establert. Arrapar-se a la precarietat del que hi ha i intentar treure el millor profit de la situació. Negociar algun avantatge i mirar de fer el que es pot, intentant que les empreses siguin internacionals i que s’emmirallin amb les capdavanteres de cada sector. Això demana una maquinària d’Administracions que no sigui hostil i que deixi treballar i es conformi amb l’exacció dels impostos. És l’opció del “qui dies passa anys empeny”. El sostre està marcat i les dependències també. Tenir la “clau de la caixa”, sent tan sols un empleat de confiança, no vol dir que siguis l’amo dels diners, sinó que s’ha de ser eficient i honest per administrant el que et deixen.
L’altra opció és la de plantar-se, com fan els sindicats per reivindicar la defensa dels seus drets. Saben de les seves mancances. No esperen canviar el model, sinó estar permanentment a matadegolla. Conscients de no poder repetir el Tancament de Caixes del 1.898, perquè que va comportar la ruïna i l’empresonament de molts comerciants i industrials —aleshores va néixer el Partit Regionalista i l’enfortiment del sentiment catalanista— i optar per la resistència creativa. Saben que les mesures econòmiques sortides de la base no tenen força per provocar un canvi polític, perquè els que es posen al capdavant són fàcilment neutralitzables. Ja s’ha vist com la gran Banca, Caixes i empreses importants van desfilar cap a Madrid al primer cop de xiulet de les Altes Instàncies, Hisenda, Forces de Seguretat i Judicatura. En Franco ja deia “fes com jo i no et posis en política”. En tenia prou amb la concentració de poders de l’estat. I això no ha canviat. Madrid segueix xuclant qualsevol cosa que creu interessant i desertitza el que hi ha al voltant. I això el fa temible, però també feble i això és el que es vol explotar.
Els que viuen a la perifèria no els cal governar i poden centrar-se a desenvolupar la seva activitat i la millora dels estàndards de vida. La seu de la Caixa i els impostos se n’han anat a les ordres de Madrid, però els serveis i el mercat encara són ací. Els seus directius no poden oblidar el mercat on fan els diners. Pel damunt del poder hi ha la gent, que unida en un objectiu comú, multiplica les seves forces. Catalunya existeix —només cal escoltar com ho diuen a Madrid— i vol fer la seva via. Reclama respecte. Gestiona els seus mercats i els treballa, encara que pagui un preu excessiu per fer-ho. Perquè, com sempre, primer s’han de saber guanyar els diners, cosa que no tothom sap fer (de gastar-los tothom en sap). I tothom és conscient, que no és sostenible en el temps quedar-se el que guanyen els altres.
