Ofegament econòmic – Pere Prat

L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) és un organisme creat per una llei orgànica de l’Estat. Funciona des l’any passat (s’hi va veure obligat per adaptar-se a una directiva comunitària del 2011). Té per objecte velar per la sostenibilitat de les finances públiques, como via per a assegurar el creixement econòmic i el benestar de la societat a mig i llarg termini. Ha de garantir el compliment efectiu de les Administracions Públiques del principi d’estabilitat pressupostaria previst en l’article 135 de la Constitució. I ha de fer l’avaluació continua del cicle pressupostari i de l’endeutament públic. Aquest organisme, nodrit per funcionaris que vénen de la mateixa Hisenda Pública, té autonomia funcional i un abast de supervisió global que s’estén a tot el sector públic, Administració General de l’Estat, Comunitats Autònomes, Corporacions Locals i Seguretat Social, entre altres.
Els que hi estan destinats gaudeixen de “reconegut prestigi”, però no deixen de ser també funcionaris per formació, abstracció, amistats i contactes. I són d’un cos nou, que encara s’ha de guanyar el reconeixement a les institucions europees. Per això encara són “independents”. I és significatiu el seu informe sobre les finances i els comptes autonòmics del 2016. Clarament diu que Catalunya, la Comunitat Valenciana, Múrcia i Extremadura, “incompliran de llarg l’objectiu de dèficit”.
Alerta també del “risc molt elevat” que corre, a mitjà termini, la sostenibilitat financera catalana. “La incertesa política fa més plausible escenaris amb serioses dificultats per fer front al deute”. I adverteix de “riscos potencials de liquiditat, en absència de mecanisme de finançament de l’Estat”. A més, Catalunya és l’única comunitat que, a causa de la conjuntura política, encara no disposa d’unes línies fonamentals – o un projecte de pressupostos – per al 2016. I el seu “punt de partida està ja per sobre del 2%”. Així, per poder complir l’objectiu de dèficit del 0,3%, s’hauria de rebaixar la despesa a “un nivell d’esforç que no té precedents”. És a dir, reconeix l’encert del conseller Andreu Mas-Colell, quan diu que la reducció que es proposa és inassolible.
L’AIReF posa en dubte l’eficàcia de l’Administració central. L’acusa “d’establir senders de convergència que no són creïbles”. Adverteix que, per al 2016, el Govern de la Generalitat -ara en funcions- no preveu corregir una desviació de l’1,5%, i que a més s’hi afegeix la polèmica classificació comptable d’una partida de més de 1.300 milions d’euros. “Entre aquest any i el 2016, no veiem cap reducció substantiva de la despesa”. La seva anàlisi també planteja què passaria amb els tipus d’interès del deute públic, “si s’acabés el recurs extraordinari de finançament del FLA”. Si l‘Autonomia de Catalunya s’hagués de finançar directament al mercat, “podria entrar en dinàmiques no sostenibles”. “En només deu anys, seria possible que la diferència del nivell de deute s’incrementés fins a 10 punts percentuals, i arribés a vorejar el 40% del seu PIB”. A partir del 2018, o fins i tot el 2017, “podrien tenir dificultats per pagar els interessos” (l’informe ho compara amb la situació viscuda amb el deute de Grècia o Xipre).
Catalunya encara el pitjor escenari. Però també altres estan malament. “Hi ha vàries autonomies que han llançat la tovallola”. “Hem detectat certa fatiga en la reducció de la despesa”. I és que el dèficit autonòmic es tancarà aquest any al voltant de l’1,5% (davant el 0,7% requerit) El 2016, en el millor dels casos, la desviació serà gairebé el triple de l’objectiu fixat per Brussel·les. Així hi ha comunitats que presenten un “risc moderat de desfasament”. I només unes poques compliran l’objectiu.
És molt difícil nedar portant una pedra al coll, que s’engrandeix més cada vegada pels interessos a pagar. Ofegar a Catalunya serà una certesa si no hi ha manera de desfer-se’n. No és una qüestió retòrica. No s’alleugera el pes amb paraules de suport, ni amb falsa estima. Els impostos que es paguen al Principat són els més alts d’Espanya. I no per una qüestió identitària, sinó per les exigències derivades de la voluntat política de l’Estat. Hi ha “riscos” que són “certeses”. Les alternatives poques i grans les urgències. I aquesta discriminació punyent s’ha d’acabar. Ja n’hi ha prou de justificacions mentideres.
Pere Prat