Metacapitalisme: la desfeta de la democràcia – Josep Oriol Jorba

M

Em pregunto si alguna vegada a la història de la humanitat ha existit real i efectivament la democràcia o si el que ha passat és que ha estat un miratge fruit de l’anhel humà per participar i compartir en l’organització social.
Etimològicament el terme democràcia prové del grec demokratía que li dona el significat de govern –poder,força- del poble. Segons això la democràcia hauria de haver concedit la titularitat del poder a la totalitat dels membres que configuraven la societat, es a dir, a la polis, amb l’objectiu de que la presa de decisions respongués a la voluntat col.lectiva dels seus integrants. Però no fou així. El poder va ser ostentat pels aristoi –“els millors”-, l’elit privilegiada.
Amb el pas del temps les societats, tant occidentals com orientals, han anat fent passos per apropar el poder de decisió i la participació col·lectiva al major nombre possible de membres. N’esmento només dos casos que representen a dos models de societat ben diferents: una, la Revolució Francesa (1789-1799) una fita històrica que va anar més enllà de la modesta revolta i que produí un canvi fonamental en l’organització política de la França de finals del segle XVIII. Tanmateix, però, fou una revolució essencialment burgesa que al cap de vall no va estendre el poder al conjunt de la societat malgrat el seu lema: “liberté, égalité, fraternité”; i l’altre les reformes Meiji del Japó de finals del segle XIX, una etapa de canvis iniciats quan es va posar fi al Shogunat de la dinastia dels Tokugawa, l’any 1868, per introduir reformes i millores substancials entre les quals s’ha d’esmentar la Constitució de 1889. Però en aquest cas tampoc el reformisme Meiji va representar pel Japó un procés democratitzador en el sentit que connota el terme en qüestió ja que la societat va continuar sense tenir veu ni vot.
En les dues conjuntures sociopolítiques el poble va continuar com sempre. Es més, quan el vot va arribar, mitjançant el sufragi universal, només hi va poder accedir l’home, la dona va tenir que esperar uns quants anys; als EEUU, per exemple, fins l’ any 1965.
Dins d’aquest ordre d’idees s’escau dir que gràcies a la història i la sociologia, dues disciplines fonamentals per entendre el present a través del coneixement dels fets del passat, sabem que la humanitat al llarg dels temps ha tingut l’afany de poder experimentar el dret de la participació en les preses de decisió i que fins el moment present aquest dret natural només a estat a l’abast d’una minoria.
Amb el Liberalisme el mercat es va constituir com l’ens regulador de l’economia i per extensió de la política. A través de l’homo economicus el Mercat recerca el màxim benefici en detriment dels drets i les oportunitats de la majoria de la població mundial; la seva voràgine té un efecte privatiu en vers els drets més elementals de les persones. La llibertat individual entre en contradicció amb el corporativisme. Amb el neoliberalisme s’introdueixen tal quantitat de contradiccions que posen la llibertat i el dret entre l’espasa i la paret, tant és així que s’elimina la competència mitjançant el monopoli i l’oligopoli; a més l’accés al mercat es fa en condicions socials, econòmiques i polítiques asimètriques; el mercat assigna els recursos en funció d’aquesta desigualtat, contribuint, per tant, en l’aprofundiment dels desequilibris a tots nivells.
Les grans corporacions tenen més capacitat econòmica que la majoria dels estats; la lògica del bon procedir s’ha substituït per la lògica del guany. El poder polític està supeditat al poder econòmic. Ni les dretes ni esquerres, en aquest nou ordre, són ja significatives. Impera i dictamina el capital. La democràcia real està exclosa del nou ordre liberal.
Què podem fer?
Christian Laval, diu: “L’única solució és un canvi de les regles del joc a partir d’una mobilització coordinada dels pobles…”
En conseqüència es hora d’aixecar-nos dels sofàs, d’apagar els televisors, de deixar per uns moments les nostres ocupacions i els nostres lleures, per a sortir al carrer a fi d’exigir, sense treva, un canvi de model. Totes i tots, sense excepció, hem de sortir al carrer en un acte de responsabilitat social i de solidaritat humana per aconseguir una renovació de dalt a baix pensant no solament en nosaltres sinó també en el món global i en les generacions futures. Protagonitzem, des de baix, la primera revolució social transversal del segle XXI per a poder gaudir, un dia no gaire llunyà de democràcia real i no nominal.
Josep Oriol Jorba