Poques vegades com ara havia tingut una sensació comparable a la dels gals del poblat d’Obèlix, que temien que el cel els pogués caure a sobre. És una impressió de provisionalitat de tot el que està passant al voltant nostre, que em fa creure que la situació actual no pot durar.
Estem obsessionats amb la pandèmia i això serveix de tapadora per a tantes altres qüestions que ens haurien de preocupar, perquè hi són, però queden en segon terme. En el mateix àmbit sanitari, és evident que malgrat els esforços del personal, l’atenció als malalts no és la mateixa. (Per cert, ¿ja no mereixen els nostres aplaudiments aquells que hi posen el coll cada dia? Ja no els mirem amb la simpatia i agraïment d’abans? Malgrat que s’exposen cada dia, són al peu del canó). Però les limitacions són evidents: atenció per telèfon, saturació de visites… No soc qui per dir què caldria fer, però la salut de les persones hauria de ser el factor primordial d’atenció per part de tothom, començant per l’Administració. En canvi, veiem com la política entorpeix l’aplicació de mesures en una situació que el director del Pla d’Emergències Sanitàries de l’OMS ha definit amb contundència dient que “quan els governs no es posen d’acord, la gent mor”. I hi ha massa gent que ha mort per deixadesa. Sembla a determinades persones no els importi res del que passa al seu entorn, com si fossin d’un altre mon, immunes a les malalties i les lleis. Hem de resistir als embats d’aquests irresponsables. Com diria Obèlix, “estan bojos aquests romans”.
I fora de l’àmbit sanitari, ja gairebé he exhaurit la meva capacitat de sorpresa quan veig la lleugeresa amb què tracten els problemes aquells que haurien de vetllar per la seva solució. És un aiguabarereig de prepotència i mala fe (no vull creure que sigui ignorància) l’actuació de la justícia al nostre país que es comporta com en temps de la Inquisició. Només s’estalvien la tortura física, perquè la mental hi és present de manera volguda. Aquest divendres farà tres anys que els nostres líders independentistes són a la presó després d’un judici que hauria de fer vergonya a qualsevol persona amb criteri. Tres anys de sofriment per a ells i les seves famílies. Són tan paleses les irregularitats que diversos estaments internacionals (entre els quals la mateixa ONU i Amnistia Internacional) han reclamat l’alliberament dels presos. Però no ha servit de res. De totes maneres, que no es pensin que ens quedarem de braços plegats davant una injustícia tan flagrant. Lluitarem incansablement fins que la justícia suplanti aquesta set de venjança que passa pel damunt de les pròpies lleis per mantenir empresonades unes persones que no varen fer més que complir el mandat democràtic que emanava de les urnes.
Mai no admetrem que el president de la Generalitat pugui ser destituït per cap organisme que no sigui el Parlament que el va elegir. Mai no admetrem un rei que en comptes de posar pau atia la confrontació prenent partit per una fracció que li és favorable. S’acosten eleccions i el poble de Catalunya hauria de dir ben net i clar que ja n’hi ha prou d’aquest color, que volem una societat justa on es pugui viure en llibertat i on, com diu Lluís Llach, la pau no sigui la dels garrots ni es faci comerç amb els nostres drets. Com Obèlix i Astèrix, resistirem perquè, en paraules de Salvador Espriu, “tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”.
