Nous procediments en els concursos de creditors – Pere Prat

La crisi econòmica ha provocat un allau de concursos de creditors (el que abans se’n deia suspensió de pagaments). Des del 2007 fins avui prop de 80.000 expedients. I la majoria han acabat en liquidació. L’estadística diu que el 95% de les empreses concursades acaben desapareixent. Una pèrdua de llocs de treball i d’actius que han accentuat la desertització del país. S’ha passat de la criminalització dels empresaris que s’hi acollien, a considerar-los víctimes de la situació. El panorama econòmic s’ha anat enfosquint tant, que a poc a poc, s’ha anat obrint pas la idea que era molt millor conservar el teixit econòmic que garantir els drets dels creditors. Els Magistrats del Mercantil, davant d’aquell allau de procediments, “interpretaven” les lleis i les experiències assolides les convertien en “criteris” d’aplicació, per guiar les seves actuacions futures. Malgrat es feien reunions de coordinació, cada jutge feia el que considerava millor. Trobar sortides a situacions, sovint molt punyents, comportava que casos semblants tinguessin solucions diferents. I això provocava inseguretat jurídica en empleats, creditors i potencials interessats en la represa industrial. Davant d’aquest panorama, el govern vol uniformitzar procediments aprovant un decret llei -l’enèsim que fa en els últims deu anys- que faciliti els convenis i potenciï la compra de negocis en fallida. Es volen millorar els procediments per modificar els convenis, el pla de pagaments i la venda d’unitats productives. Qui se les quedi no assumirà cap deute anterior. Hi podran haver quitaments dels deutes superiors al 50% i acordar terminis de fins a deu anys, sempre que ho aprovi el 65% dels creditors. El decret també restableix els drets d’aquells que comprin deute en el marc del concurs (en la llei vigent fins ara se’ls privava del dret de vot). Això obre la porta a l’especulació. Segurament hi haurà qui en comprarà, per després intentar fer valer la seva posició de domini. Però també el concursat podrà buscar acords, comprant els que l’ajudin a aconseguir els vots necessaris per aprovar els convenis. I quan els adquirents siguin persones especialment relacionades amb el concursat -gens fàcil de controlar- es preveu que les càrregues continuïn. I quan el comprador d’una empresa en fallida sigui un tercer -sense cap mena de relació- se subrogarà automàticament tots els contractes (laborals, lloguers i d’altres), però no assumirà els deutes, ni tan sols els d’Hisenda o la Seguretat Social (tret que així ho decideixi expressament el jutge). Els creditors privilegiats que estiguin afectats pel conveni, requeriran l’adhesió del 60% de cada un dels grups en el què estan. No queda clar com això jugarà a la pràctica perquè, quan les Administracions no s’adhereixin al conveni, serà difícil que els altres -com per exemple bancs o entitats amb crèdits significatius- facin els sacrificis que aquelles no acceptin. I també com s’actuarà quan el pla de viabilitat requereix reduccions de personal, que fins ara es resolien amb procediments on el FOGASA tenia un paper molt definit. Queda per veure el tractament de la compra d’actius -no d’una unitat de negoci- i els problemes que comporta la “continuïtat empresarial” que queda encara en un terreny de grisos, especialment quan són Hisenda i la Seguretat Social els que estan més afectades. Aquest decret llei segueix la praxi que majoritàriament s’havia seguit en els jutges mercantils catalans en els últims anys. Però la pràctica processal anirà plantejant noves desafiaments. La llarga crisi, fa que moltes previsions i plans de negoci es converteixin en paper mullat. Els supòsits inicialment previstos no es materialitzen i els ingressos que s’obtenen no són suficients per seguir funcionant i a més pagar els terminis acordats en el conveni. Ara, per evitar liquidacions, s’afavoreixen els acords amb els creditors. Més facilitats pels concursats i per mantenir les empreses vives. Però s’afebleixen els drets dels creditors. I són les “enganxades” les que provoquen que altres empreses tinguin pèrdues. I la manca de tresoreria les aboca a presentar també un expedient concursal. És l’efecte dominó, conseqüència de la interacció econòmica en la que vivim. Pere Prat