L’Espai La Bastida va acollir el passat divendres, 2 de febrer, la presentació del llibre No val a badar, del filòleg i escriptor Jordi Badia i Pujol. L’acte, organitzat per l’APLEC (l’Associació Promotora de la Llengua Catalana), amb la col·laboració d’Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, la llibreria Llegim?, la Bastida i Cultura Igualada, va ser conduït per Eduard Creus, bo i comptant amb la presència de l’autor i d’una bona concurrència de públic.
Jordi Badia i Pujol (Callús, 1963) és un llicenciat en Filologia Catalana que, de ben jove, ha estat treballat com a filòleg, lingüista i corrector de textos per a diferents editorials, publicacions periòdiques i mitjans de comunicació; si bé recentment, atesa la seva deformació pedagògica, és de gran abast el seu treball de divulgació lingüística a la secció “Ras i curt”, a Twitter, on comparteix continguts lingüístics proposant un ús més real i autèntic de la llengua catalana.
En temps recents, el seu interès per la lingüística i la cultura catalana l’ha portat a publicar Salvem els mots, el 2021, un compendi de dues-centes paraules i expressions de la nostra llengua –generoses en sinonímies– que haurien de recuperar novament el terreny que es mereixen ja que estan en vies de desaparició com a conseqüència de la potent presència de la llengua castellana en totes les esferes de la comunicació, a Catalunya.
Ara, amb No val a badar (2023), ens presenta un llibre que, amb una acurada selecció de mots pròpiament genuïns i de complexa traducció, bo i reivindicant la legítima pervivència de la riquesa de la llengua catalana i no recórrer a recursos còmodes com és la castellanització del català. L’obra ens proposa nombrosos exemples de paraules utilitzades en la nostra literatura, acompanyats de certificats informes sobre llurs significats, el seu l’origen i el seu desenvolupament al decurs dels anys, a més d’un important compendi de derivats, frases fetes, dites populars i refranys. Al capdavall, res més lluny de ser una lectura que evidencia l’inqüestionable tresor lingüístic de la nostra llengua; una llengua que si es vol viva té totes les armes per continuar creixent. Perquè, quan es perd un mot, és possible perdre’n un sinònim seu, certs matisos d’usos lingüístics o culturals, algunes precisions conceptuals, etc., i molt especialment, segur que es perd tota la seva riquesa transmissible, altrament el viu llegat literari i també de parla dels nostres avantpassats.
A propòsit d’aquestes publicacions i en paraules seves, des d’una perspectiva si es vol esperançadora, ell considera que: “La llengua catalana, malgrat viure moments francament delicats, té molts punts a favor per tornar a ser una llengua viva en tots els sentits, sempre i quan ens hi comprometem com a poble i no desbanquem el seu ús en segons quines situacions. Òbviament, això comporta també un segon compromís que és el de fer un ús de la llengua que no l’empobreixi tot manejant-nos amb unes expressions i girs tan correctes i precisos com sigui possible; aquesta és precisament una assignatura pendent que tenen els mitjans de comunicació televisius i radiofònics, així com alguns usos dels programes dels centres escolars, per no dir les xarxes socials que ens desplacen de qualsevol referent lingüístic del català. De retruc, cal parar atenció en què, segons el seu ús -especialment a les xarxes socials- els neologismes poden ser també una amenaça quan s’usen i operen en detriment d’una llengua viva i/o desplacen determinats formats lingüístics”.
De tot plegat se n’obté que salvar les paraules de la nostra llengua és salvar també unes copioses varietats dialectals, així com l’essència de la nostra identitat. Per aquest motiu, No val a badar!.
