Ninot-xo – Manel Ramoneda

Els darrers esdeveniments de la monarquia militar espanyola no els he pogut pas passar per alt com acostumo a fer amb tot allò que protagonitzen titelles i ninots que practiquen activitats que, si no ho són, freguen el delicte. Poc amant sóc de perdre el temps amb el que es cou a qualsevol estat del món sabent com sabem les limitacions d’intervenir en afers interns. Sí que m’atrau més què fa i deixa de fer la Generalitat de Catalunya; òrgan primer d’estat quina singularitat rau en ser una institució quins orígens ens remunten a una edat mitjana d’on cap altra nació de la península ibèrica ha estat capaç de fer arribar a l’actualitat organisme semblant, ni imaginat ni somniat. D’inici assembleari en General Cort -una mena d’ANC- la trobem plenament consolidada ja l’any 1359. És el Casal, el bé comú, aquest sí que ens afecta representa i procura. El que passa, doncs, a terres forasteres de pandereta i bandereta m’interessa el just per estar al dia. Cert que en l’anòmal cas espanyol  més que interès és estar amatent, alerta, pel què puguin tornar-nos a fer. De ponent només n’esperem lleis d’imposar llengua, de sotmetre a espoli tributari, insult i amenaça. Formes que ens remeten a temps de pirates bàrbars i rates: és la millor herència junt amb la tortura animal i violència de gènere que les elits de guerra han transportat al món actual. El seu gran cobrador de comissions, l’abdicat Joan Carles, l’home que va ser designat com a successor del règim anterior pel colpista Francesc Franco, ha plegat per deixar pas al seu cadell, al fill mascle. En Felip. Encara que no ens ho diuen, ensinistrat com el seu pare, amb les crosses lleials a la doctrina i valors franquistes. Un franquisme que és el nom amb que coneixem el feixisme espanyol, edulcorat a corre-cuita quan veieren cremar les barbes dels seus bons amics Hitler i Mussolini. Però l’arrel criminal per molt empelt que hi fem no deixa de ser la que és, ni vestit ni corbata, ni joia ni medalla, ni llenceria de meuca fina. D’ençà el 1978 en què van segrestar novament la legalitat democràtica amb una Constitució redactada sota tutela militar, només cal estar al cas que mai han retirat les condecoracions als sediciosos de taverna i caserna atorgades entre 1936 i 1975, ni s’han anul·lat sentències magnicides i assassines fetes durant aquell llarg període, intel·lectualment pla. Encara avui en edificis militars espanyols s’hi han observat els regals entre els delinqüents colpistes i els seus homòlegs esvàstics, aquells que més que coure pa, al forn hi coïen carn. I per curiositat vaig escoltar les paraules primeres del rei Felip. L’home ens parlà del regne que descrivia com una nació unida i mil·lenària. Unida i mil·lenària? O ens pren per tòtils i imbècils o bé menteix descaradament. Tot i que puc entendre en ell escassetat d’estudi, deformació cultural o distorsió cognitiva. Sigui el que sigui és deplorable per a un estadista no saber comptar. I sense dir-nos Felip ni Felipet -ni tenir avantpassat tronat com el seu parent que fa 300 anys a terres ocupades feia socarrar viles senceres netejant bestiar i habitants o si sobrevivent sotmesos a robatori impositiu- per simple operació matemàtica restar mil anys a l’any 2014 el resultat ens remet a l’any 1014. I tots sabem, o hauríem de saber -la comunitat universitària i científica internacional ho té claríssim-  com estava composada política i territorialment la península ibèrica al segle XI. L’autoritat comtal ja hi era, és clar. I n’hi havia uns altres que també. Que sí, que sí, els àrabs, que portaven ja tres segles establerts a gran part de la terra de conills quan no era ni remotament castellana. De quan els senyors dels castells de conquesta tot just començaven a nàixer i encara les gents d’oc i comtals no els hi havíem posat ni el nom de castellans. En canvi avui la casta tot ho emmarca en la línia de l’invent d’un regne basat en la tergiversació i apropiació, institucionalitzat per la família funcionariomilitar d’obsessió monolingüe quina afectació secular en el rendiment escolar n’hipoteca el creixement neuronal. Es fa difícil creure’s que el sisè Felip de Castella, en línia successòria amb el maligne Felip V, no sàpiga que el seu parent al segle XVIII signava tota la documentació oficial i personal només com a rei de Castella, i ho feia, fa tan sols 303 anys -que no són mil, home!- quan s’adreçava a les acaballes del 1711 en francès al seu avi Lluís XIV. Potser els més llestos de la corona traduirien Royaume de Castille per Reino de España. Comença bé doncs el noi, mentir li farà créixer el nas com al Pinotxo. I és que això de somniar i delir ser senyor de la nació verdadera, la que menja sopa de galets lletres i pistons i redacta llibres d’amor herbes i coch ho voldria qualsevol rei de soca, de soca-rel. El rei Ninot-xo, també. Manel Ramoneda