El declivi d’Occident – Galo Ball

E

Juli Cèsar, gran estadista romà, dugué els límits  de l’Imperi fins a la frontera amb  Germània vorejant el riu Rin, després de conquerir la Gàlia. No s’imaginà mai el perill que això representaria per al futur, ja que seran les tribus germàniques, primer confederades i amigues dels romans, les que actuaran de contenció contra altres bàrbars que pretenien envair l’Imperi. Però, anys després, a conseqüència del declivi del mateix Imperi, seran les tribus germàniques les que de forma violenta a través de successives invasions, trencaran i faran miques el més gran imperi que mai hagi existit i que hagi donat un llegat tan important a l’Europa Occidental: el dret romà, la cultura, la civilització i sobretot la llengua llatina, mare de multitud de llengües europees. El successor de Cèsar, Octavi August, el gran emperador, tindrà el primer gran ensurt amb la derrota de més de tres legions romanes i tropes auxiliars als boscos de Teoteburg, a la Baixa Saxònia de l’Alemanya actual, a mans d’un germànic anomenat Armini, antic soldat romà. El comandant Publi Quintili Varo serà aniquilat i les legions també. Actualment, encara es troben, dos mil anys després, restes d’aquesta gran derrota romana als famosos boscos germànics. Això va provocar que la frontera de l’Imperi es fixés al Rin en lloc del riu Elba, en l’Alemanya profunda, i que els pobles germànics no fossin llatinitzats com ho van ser els pobles de la resta Sud d’Europa. Després  d’aquesta impressionant i històrica derrota romana, l’Imperi encara va durar algunes poques centúries més, però finalment també va sucumbir a mans dels bàrbars. La causa principal de la ruïna de l’Imperi romà entre el segles IV i V després de Crist, va ser la seva pròpia decadència, la incapacitat de l’Imperi de sobreviure a les seves misèries, angoixes i egoismes de la societat romana. Alguns historiadors culpen també al cristianisme, que va soscavar la vella estructura social romana; jo penso que segurament hi va influir, però no va ser l’única ni determinant causa, sinó la pròpia incompetència dels romans per sobreviure socialment de com havien viscut fins aleshores. Què ens passarà en el món occidental, a Europa per ser més concrets, què ens passarà en els propers anys, als nostres fills, néts i besnéts, quins canvis els esperen? Tenim els ciutadans del vell continents dos grans enemics i un gran aliat. El primer enemic és el nostre propi egoisme com a ciutadans i com a país. Si la nostra civilització no salva la noció de bé comú i tothom va a la seva bola, com es diu de forma col·loquial, serem incapaços de fer esforços comuns per afrontar tal o qual repte que ens surti per davant. El segon enemic són els reptes externs a nosaltres, com poden ser els integrismes que estan traient el nas darrere la porta. Parlo de l’integrisme islàmic, que cada vegada treu més les urpes, tant fora de casa com també entre nosaltres. Som els europeus molt condescendents amb altres formes de cultura, però això ens pot passat factura en el futur i fins i tot canviar les nostres formes culturals per poder integrar gent aliena al nostre món. Fins quan ens baixarem els pantalons? Fins a permetre que algunes persones es banyin vestides en les piscines públiques, o a canviar els menús de les escoles per respecte religiós, o dispensarem les noies que facin gimnàstica pels mateixos motius? La resposta no és fàcil, i per tant fer demagògia amb aquests temes és el que ara es porta a Europa amb els moviments xenòfobs o populistes. Jo vull pensar en positiu i penso que el nostre gran aliat és Europa, més consciència de ser persones integrades en un món occidental que té molts defectes, però també molts valors que s’han de preservar costi el que costi, ens hi va la nostra supervivència. Que no ens passi com a la societat romana del segle IV, que en pocs anys tot el seu món se’n va anar en orris. No es tracta de discutir si som més catalans o més espanyols o més francesos, el que cal que reforcem és el concepte identitari europeu i occidental i no ens barallem en qüestions semàntiques de pertinença a tal o qual localisme identitari. Galo Ball Ratés