El passat dijous 13 d’abril es va fer la presentació oficial de la Fundació Neus Català; una Fundació que, de la mà del seu Consell Assessor, del qual jo mateixa en formo part, té com a objectiu reivindicar el llegat de Neus Català i Pallejà i de la generació dels que van dedicar la seva vida a plantar cara al feixisme; alhora que es proposa també de crear un pensament crític i emancipador per a convertir-se en un nou espai de trobada. La convocatòria de creació d’aquesta entitat per a la memòria i la lluita va congregar-nos al Centre Artesà Tradicionarius, de Barcelona, i va comptar amb la participació expressa, entre d’altres, de Margarita i Lluís Català, fills de Neus Català, i Elisenda Belenguer, biògrafa de Neus Català i patrona d’aquesta Fundació; i de la qual em serveixo per a aquest escrit.
La presentació, en paraules d’agraïment de la mateixa Elisenda Belenguer, va ser positivament valorada; atès que va significar, des de la Fundació i amb el recolzament de la nombrosa concurrència a la cita, el punt de partida d’un camí a emprendre conjuntament. Això i tot, de primer, val a subratllar que la data escollida per a donar a conèixer aquesta iniciativa coincideix amb la voluntat de commemorar el quart aniversari de la mort de la Neus, el 13 d’abril del 2019, bo i recordant-la una vegada més per a encarar el futur del seu llegat i la seva memòria, tot assistint col·lectivament a fer-nos nostre el seu missatge: “L’única mort que em preocupa és la de la memòria”.
Quatre passes per a situar aquesta iniciativa ens transporten a una Fundació Neus Català, nascuda de la fusió de l’antiga Fundació Pere Ardiaca (posteriorment, Fundació Revolució Democràtica) i de la Fundació l’Alternativa dins dels partits, on la Neus militava, dels Comunistes de Catalunya i d’Esquerra Unida i Alternativa; justament, aquests van ser els que, ara fa unes dues dècades, van encarregar a l’Elisenda Belenguer una biografia de la seva estimada camarada; un volum biogràfic titulat: “Neus Català, memòria i lluita”, editat a l’any 2007 per la mateixa Fundació Pere Ardiaca, i que va comptar amb l’empara i col·laboració de l’Institut Català de les Dones.
Precisament, havia estat en Pere Ardiaca, impulsor i fundador del PSUC, qui en el seu lideratge va convèncer la Neus, a l’any 1947, des del seu exili francès, que la seva gran missiva dins del Partit havia de ser amb i per a les dones, especialment pel fet d’haver-se convertit en una referent a seguir després de sobreviure a la bèstia nazi. Justament la circumstància de la supervivència, quan altres dones no la van aconseguir. és la que va empènyer la Neus a recordar i no oblidar per a poder explicar el viscut, és a dir, viure per a explicar-ho tot.
Òbviament, el comissionat de Neus Català, d’antuvi no era ni molt menys tan popularment conegut com a l’actualitat. A hores d’ara, i a nosaltres, ens ha tocat aprofitar-lo, tal com ens l’ha transmès, per a seguir lluitant i defensant els seus ideals republicans i comunistes, i els seus anhels de llibertat, de democràcia, d’igualtat de gènere, i al capdavall de pau i justícia social al món. En qüestió de temps, va ser gràcies al mandat del PSOE, a l’Estat espanyol, i del Tripartit a Catalunya que, arran de la creació del Memorial Democràtic, es va contribuir, de manera fefaent i pública, a traslladar-nos la deixa de tot el que la Neus representava, amb el gest d’acompanyar-la a ella i a altres persones deportades o descendents, en el primer viatge i pelegrinatge oficial en motiu del 60è aniversari de l’alliberament dels Camps d’Extermini nazis per a commemorar i homenatjar la -aleshores- desconeguda presència de dones i homes espanyols i catalans en aquells destins de la mort.
Neus Català, des dels dies de la Transició, només havia obtingut el reconeixement d’algunes valeroses entitats que en solitari, des dels finals del franquisme, anaven recuperant la memòria democràtica del nostre país. Més endavant, a més dels seus incondicionals, inicialment del PSUC, al costat d’altres compromissaris particulars (Montserrat Roig o Tomasa Cuevas), i des de l’àmbit institucional, i de manera incipient, a través de l’Institut Català de la Dona (amb la presidència de Joaquima Alemany), uns i altres van fer possible la convocatòria de la primera reunió anual del Comitè Internacional de Ravensbrück, celebrada a Barcelona, a l’any 1994; institució clau, l’Amical de Ravensbrück, per a la gran tasca de memòria històrica, de la qual Neus Català en va ser fundadora i presidenta d’honor.
Al cap d’uns anys, la causa de la Neus Català, orientada a explicar el que havia viscut, va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi, el 2005, el premi del Català de l’Any 2006, l’Any Neus Català, el 2015 (centenari del seu naixement), la Medalla d’or al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Barcelona i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, mèrits entre altres als quals s’hi suma el reconeixement que li va fer l’Ajuntament d’Igualada, el març del 2007, a partir d’una proposta de “Dones d’Igualada”.
Endemés de les reconeixences i del llibre d’Elisenda Belenguer, cal citar publicacions periodístiques i obres sobre la seva vida i transmissió de la memòria, com: “Neus Català. La dona antifeixista a Europa” de Mar Trallero (2008) i la novel·la “Un cel de plom” de Carme Martí (2012); àdhuc un document televisiu de TV3, del 2005, “Ravensbrück, l’infern de les dones”, editat per Montserrat Armengou i Ricard Belis. Tot plegat, una notable bibliografia i filmografia que podrà ser consultada imminentment a la pàgina web d’aquesta Fundació Neus Català, no sense anunciar l’estrena del film, aquest divendres 28, “Un cel de Plom”, basada en l’obra de Carme Martí, i dirigida per Miquel Romans.
