L’endemà de Reis moria a Washington el periodista Neil Sheenan. Aquest periodista polític va ser qui va revelar que el govern dels Estats Units mentia a la població al voltant de la guerra del Vietnam. Ho va fer fotocopiant 7.000 folis d’informació militar reservada i, després d’analitzar-los a fons, els va publicar. El reportatge es coneix com “Els papers del Pentagon”.
El govern dels Estats Units, profundament ferit per les revelacions de Neil Sheenan, es va querellar contra el periodista i el seu mitjà, el New York Times amb una demanda tan enorme que posava en perill la continuïtat del diari i la llibertat del periodista.
La justícia americana, tot i trobar-se el país enfangat en la guerra del Vietnam, va donar la raó al periòdic i va fer una cosa encara més important: consagrar el dret de la premsa a revelar tots els secrets de l’estat. Qualsevol cosa que faci l’estat, és pagada amb diners dels ciutadans, per tant, tots els documents de l’estat són propietat dels ciutadans.
Neil Sheenan va guanyar el premi Pulitzer pel seu treball però amb el temps la seva figura cauria en l’oblit, fins que l’any 2017 Steven Spielberg va rodar la pel·lícula Els papers del Pentagon.
A l’Estat espanyol tot això no és –ni serà mai- possible. Primer perquè no hi ha cap mitjà de comunicació gran, que tingui valor d’enfrontar-se no ja a l’estat, sinó ni a un simple president de Diputació. I segon perquè no hi ha jutges al Tribunal Supremo que no deguin el seu càrrec al PP o al PSOE i, per tant, mai aplicaran la justícia. La coartada del “interès del estado” sempre prima per damunt del deure d’impartir justícia. I no cal que en posi cap exemple.
Aquí s’ha blindat la figura del monarca fins a nivells escandalosos. No solament és inviolable davant la llei, sinó que també ho és respecte de l’opinió pública. Com pot ser que sis mesos després de la fugida del demèrito, els ciutadans no tinguem dret ni a saber on és ni quant ens costa el seu manteniment, seguretat, protocol i altres coses que impliquen, pel cap baix, dues dotzenes de policies i militars?
Quan el Señor X, el màxim responsable del terrorisme d’estat –que amb els nostres diners va ordenar 28 assassinats-, conjuntament amb el responsable de la participació espanyola a la guerra d’Iraq, lluny de respondre dels seus actes, gaudeixen de pensions milionàries als consells d’administració de les empreses energètiques que en nou dies han aplicat una puja del 27% en les tarifes elèctriques, vol dir que estem molt lluny de la justícia. És a dir, molt lluny de la dignitat i el benestar.
