Són les 9 del matí d’un dissabte al pàrquing de Can Maçana, al terme municipal del Bruc. La llum del sol s’intueix darrere de les agulles de la cara Nord de Montserrat i s’escola per la Roca Foradada, provocant una imatge bucòlica que encisa els diferents grups d’excursionistes que es preparen per iniciar alguna de les moltíssimes rutes pel massís – o continuar-la, perquè hi ha gent per a qui Can Maçana és una parada intermèdia –.
Can Maçana és una de les grans portes d’accés a la muntanya de Montserrat, i la principal des de l’Anoia. És habitual veure la zona d’aparcament plena ja de bon matí qualsevol cap de setmana. Diversos grups de persones es preparen per fer la ruta entre Can Maçana i la Roca Foradada. No és una excursió massa llarga ni d’una extrema dificultat tècnica, però té alguns trams que, si no és fan amb el material adequat, poden acabar sent complicats.
La primera part del recorregut transcorre tranquil·lament per una pista forestal ampla, fins que s’arriba a un petit corriol que porta a la Roca Foradada. És en aquell moment quan el terreny canvia; la roca guanya terreny a la sorra i la verticalitat s’imposa a l’horitzontalitat.
Les soles de les sabates de muntanya comencen a fer la seva funció, però no tothom va equipat adequadament. Durant el trajecte s’observen lleus relliscades d’algunes persones amb calçat inadequat que, en contacte amb una paret de roca pot acabar suposant un bon ensurt per a més d’un excursionista despistat. De fet, l’any 2023, la zona de la Roca Foradada – a la frontera entre l’Anoia i el Bages –, va ser una de les que més rescats per part dels serveis d’emergències va acumular en tot el massís. Sense anar més lluny, el passat cap de setmana, els bombers van rescatar una escaladora ferida després d’haver caigut mentre feia una via en un altre indret de Montserrat. No és una situació inusual per als serveis d’emergències.
Gairebé dos rescats setmanals en una muntanya massificada
David Colomé, del parc de bombers voluntaris de Collbató, s’encarrega des de fa uns anys de recollir les dades estadístiques dels salvaments i rescats efectuats a Montserrat. Segons les dades recollides en el darrer informe, el passat 2023 es van realitzar 94 serveis al massís; una mitjana de 1,81 per setmana. D’aquests serveis, 59 van ser rescats – assistències a persones, lesionades o no, on va ser necessària la presència d’un operatiu tècnic per accedir a elles i evacuar-les -, i 35 van ser recerques de persones – alertes de persones que no saben on es troben, però podrien continuar per elles mateixes -. A aquestes actuacions se’ls han de sumar 32 falses alarmes.
Aquest 2024, a la part anoienca de Montserrat s’hi han realitzat 11 salvaments o rescats de muntanya, 2 recerques de persones perdudes o desaparegudes i 1 guiatge de persones perdudes. Representen gairebé un terç de les actuacions totals al municipi del Bruc, al qual pertany la muntanya. Des del 2010 fins ara, els serveis de salvament en aquesta zona de la muntanya – que inclou indrets com la Roca Foradada, les Agulles o Sant Jeroni – han estat de 334, essent el tipus de servei majoritari al Bruc, per davant dels accidents de trànsit i els incendis.
El nombre de serveis realitzats en proporció al de persones que visiten la muntanya en un any és molt reduït – 94 serveis per 2.176.442 visitants i per 585.577 usuaris en tot el parc natural –, però això no implica necessàriament que la muntanya sigui fàcil. Explica Colomé que “des del 2016 fins l’actualitat s’ha notat una tendència a l’alça dels rescats, que coincideix amb la tendència a l’alça de visitants a la muntanya.
“No consideraria Montserrat més perillosa que qualsevol altre massís, però sí que és cert que es tracta d’una muntanya amb una afluència de gent molt més elevada que la resta, i amb més quantitat de persones que no són expertes en senderisme. Montserrat és un massís complex, amb moltes canals i parets; en el moment que surts dels grans camins no et permet fer una navegació GPS com en altres llocs”, explica l’oficial del GRAE Francesc Martínez. Preguntat per quin pot ser el motiu que impulsi a tanta gent a recórrer rutes que no són senzilles, Martínez fa incidència en la proximitat de la muntanya a grans centres urbans i la seva normalització en la vida diària de centenars de milers de persones, “que fa que molta gent pugui tenir la percepció que és una muntanya més fàcil de fer del que sembla”.
David Colomé coincideix amb aquesta opinió: “És un massís complex perquè hi ha molts corriols, que s’acaben entrellaçant amb torrents; hi ha zones on hi ha barrancs. Et pot passar que vegis un objectiu i continuïs pel que sembla el camí fins allà, i que de sobte arribis a un punt en què si no tens tècnica d’escalada no puguis seguir”.
Els senderistes, els protagonistes de la majoria de serveis
Les dades recollides des del 2009 fins a l’actualitat ens permeten veure que els senderistes són el col·lectiu que protagonitza més serveis de rescat i recerca a la muntanya. El 2023, els casos relacionats amb excursionistes van suposar el 66% dels serveis, molt per sobre del 18% que van suposar els relacionats amb persones que feien escalada.
Si observem les xifres des del 2009 fins al 2023, els serveis relacionats amb l’excursionisme i senderisme són 626, per 350 relacionats amb l’escalada, canals equipades o les vies ferrades. “Estadísticament hi ha més senderistes o excursionistes que escaladors o persones que fan esports més complexos”, explica Colomé.
Com funcionen un rescat o una recerca en ple 2024?
Quan arriba una trucada al 112 per realitzar un servei de rescat o recerca a Montserrat, el cas es deriva a algun dels parcs de bombers que cobreixen la zona – com són Manresa o Martorell –, que a més poden rebre ajuda dels parcs de bombers voluntaris – com el de Collbató –.
Els anys d’experiència acumulats pels bombers han permès que, en l’actualitat, si les persones afectades es troben en bones condicions, puguin ser guiades telefònicament des de la sala de control per arribar a un lloc segur pel seu propi peu. Una de les primeres comprovacions que es realitzen, explica David Colomé, és la de veure si la persona pot sortir del problema per ella mateixa. “Preguntem a les persones si es troben bé, si tenen aigua i aliment, si poden reconèixer alguna zona o estan a prop d’algun pal de senyalització – que compten amb números identificadors des de fa uns anys com a conseqüència d’una desaparició succeïda el 2014 i resolta el 2021 -. “En funció de les dades que ens donen podem, o bé localitzar-los o guiar-los”, explica Colomé. El passat 2023 es van fer 6 guiatges telefònics exitosos.
Si el rescat és més complex, la sala de coordinació dels bombers pot requerir l’actuació del GRAE – Grup d’Actuacions Especials –, els bombers especialitzats en rescats en el medi natural. “Si el lloc on està la persona afectada és de difícil accés, i es necessita extreure-la d’allà amb rapidesa, ens poden requerir per tal que hi anem amb l’helicòpter; també si es necessita atenció mèdica immediata”, explica Francesc Martínez.
Des de 1997, els membres del GRAE s’encarreguen d’aquells rescats més complexos a Montserrat sempre que són requerits. Martínez explica que, per als casos de Montserrat, l’equip treballa des de les seves bases, situades al Vallès Occidental, i compta amb un helicòpter disponible per actuar en cas de rescats al massís. Es tracta, a més, d’un helicòpter en el qual hi pot viatjar un metge. Des del 2009, l’ús de l’helicòpter s’ha requerit aproximadament en la meitat de serveis de rescat i recerca dels bombers a la muntanya.
Per poder reduir el temps d’arribada fins al punt concret on s’ha de realitzar el rescat, els bombers compten amb un mapa operatiu de la muntanya dividit per seccions. “La muntanya ja fa anys que està dividida per sectors, ja sigui per a les activitats a nivell d’excursionisme o d’escalada. A nivell operatiu, hem traslladat tota aquesta informació a un mapa que ens permet trobar ràpidament les millors opcions per on iniciar els rescats segons la zona. A més, també tenim localitzades les zones on hi ha més situacions complexes. D’aquesta manera podem donar una resposta més ràpida i eficaç”, explica Martínez.
A més, per facilitar la tasca del GRAE, el Patronat de la Muntanya de Montserrat, que agrupa diverses institucions, associacions i cossos d’emergències, va impulsar la creació d’una helisuperfície a Collbató adequada per a l’aterratge segur dels helicòpters dels bombers i que permet transferir les persones a l’ambulància de forma ràpida.
El primer rescat documentat, una agredolça gesta veïnal
És difícil imaginar-se com devia ser un rescat de muntanya quan no existien mitjans tecnològics com els actuals.
El 15 de novembre de 1925, els joves excursionistes Rafael Morant i Francesc Figuerola Pellicer, de 20 anys, realitzaven una excursió pel massís de Montserrat. Tots dos pertanyien a l’Agrupació Excursionista Tagamanent – un club dedicat a la difusió de l’esport, especialment de l’excursionisme i l’atletisme, molt actiu durant la dècada de 1920 -. No sabien, fa gairebé un segle, que els seus serien els primers noms documentats com a persones rescatades en muntanya a Montserrat, segons les dades recopilades pel Patronat de la Muntanya de Montserrat i recollides pel bomber David Colomé en els seus informes.
Tal com es pot llegir a l’edició de La Vanguardia del 17 de novembre de 1925, quan els dos joves passaven per un corriol entre els termes de Collbató i el Bruc, van caure accidentalment per una paret de roca. Morant va patir una caiguda de 100 metres, morint a l’acte, segons la premsa de l’època. Figuerola va tenir la sort de poder-se agafar d’una branca, però el seu rescat no va ser fàcil. El jove, segons escrivia el corresponsal de La Vanguardia aquell novembre de 1925, va passar-se unes 5 hores – de les 5 de la tarda a les 10 de la nit – sostenint-se precàriament d’aquella branca fins que la gent de Collbató va escoltar els seus crits d’auxili.
Uns 40 homes, segons les cròniques de l’època – una època en què les dones encara eren citades als mitjans com l’esposa o la filla d’algun home, invisibilitzades -, van organitzar-se per arribar fins al lloc on es trobava l’excursionista accidentat. El collbatoní Pere Altarriba, en la foscor de la nit, va baixar amb una corda lligada al seu cos, va localitzar Francesc Figuerola Pellicer i el va rescatar amb vida. La gesta d’Altarriba i els seus companys va ser reconeguda més enllà de l’àmbit local, però l’alegria no va poder ser completa. La mort de Rafael Morant, només amb 20 anys, va tenyir de dol aquell rescat, fruit de l’organització d’uns veïns que van arriscar la seva vida per salvar la d’aquells dos joves.
Dels monjos escaladors als bombers professionals
Aquell és el primer rescat documentat, però probablement van haver-n’hi de previs que els veïns de pobles com el Bruc van poder solucionar. Fins als anys 40 del segle XX, el protagonisme en els rescats va continuar sent per als veïns de les poblacions properes. Segons indica els informes publicats, no va ser fins a la quarta dècada del segle passat que va sorgir l’embrió del primer grup de rescat a la muntanya més espiritual de Catalunya. Precisament, aquesta espiritualitat seria protagonista en la vida dels primers rescatadors.
El pare Guiu Camps i Reverter, monjo del Monestir de Montserrat de gran trajectòria com a lingüista i biblista, va començar a interessar-se per la muntanya que rodejava casa seva, aficionant-se l’escalada. Fruït d’aquesta nova passió, durant els anys 50 un grup de monjos escaladors va ser l’encarregat dels rescats. Segons s’indica en els informes, que beuen de la informació continguda en els arxius del Patronat de la Muntanya de Montserrat, eren uns 5 monjos els qui s’encarregaven dels salvaments i rescats. Fins i tot comptaven amb un petit espai al claustre del monestir per guardar el material del qual disposaven per realitzar els salvaments. Paral·lelament, el Centre Excursionista de Catalunya va crear un grup de salvament propi, format per persones voluntàries de l’entitat. El grup va rebre el nom de Germandat de Sant Bernat. Tot i així, en aquells anys Montserrat no era un espai massificat, i el volum de rescats i salvaments no era com l’actual.
Va ser a partir dels anys 60, quan l’excursionisme català va tornar a tenir impuls, que l’afluència a Montserrat va començar a créixer. En aquell moment va sorgir el Grup de Socors de Muntanya, format per escaladors, excursionistes experimentats i esquiadors voluntaris. A Montserrat, el GSM tenia tres punts on guardava material de rescat: un era a l’ermita de Sant Salvador, un altre al refugi Vicenç Barbé – situat al terme municipal del Bruc -, i un altre al refugi de Santa Cecília, al costat del monestir amb el mateix nom. Aquest grup va conviure de forma simultània, fins el 1981, amb el Grup Alpí de Muntanya de la Creu Roja – format per voluntaris de l’entitat i amb seu a la Plaça Abat Oliva i amb la Brigada Especial de Rescat dels Bombers de Barcelona.
Amb la recuperació de la democràcia i l’autogovern, el 1984 es va crear el Grup de Rescat de Muntanya dels Bombers de la Generalitat, que acabaria sent l’embrió dels GRAE actuals, nascuts el 1997 per la fusió del Grup de Rescat de Muntanya i el Grup de Rescat i Salvaments Subaquàtics. El 2013 es va crear el Grup de Treball de Seguretat al massís de Montserrat, format per Bombers de la Generalitat, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i el Patronat de Montserrat amb l’objectiu d’analitzar i millorar la seguretat dels excursionistes i escaladors que accedeixen al massís de Montserrat.
Una mort que ha salvat moltes vides
El 2014, a un ciutadà francès que havia iniciat una ruta des de Can Maçana se li va perdre la pista prop del Mont Gros, al Bruc. La seva recerca va durar diversos dies abans i va implicar molts recursos humans i materials, “va marcar un abans i un després en la nostra manera de treballar a la muntanya”, explica Colomé. Les restes de l’home van ser trobades el 2021. “A partir d’aquest servei, des dels bombers es va creure necessària la creació de Fitxes Operatives per optimitzar recursos i millorar els serveis. A través d’aquest treball, es van identificar una sèrie de punts a Montserrat per poder fer extraccions de persones en cas d’evacuació. També es va creure convenient que els pals de senyalització del massís portessin un codi d’emergència”, explica David Colomé.
El 2017 es va realitzar una codificació per a ús d’emergències, que es pot veure a tots els elements de senyalització, on apareix una lletra i un número de tres xifres del 100 fins al 800, que indiquen la regió de la muntanya en la qual es troba. “Si la persona que ens truca ens diu aquest número ja podem ubicar al mapa a la zona on es troba, i això ens ha facilitat molt els serveis. Hem optimitzat molts recursos gràcies a aquesta acció”, explica Colomé.
Una tragèdia humana com aquella ha permès treure aprenentatges que, de ben segur, ja han salvat i salvaran moltes vides en una muntanya que, per molt integrada que estigui en el nostre dia a dia, sempre amagarà riscos.
