Bernat Roca
El filòsof Martin Heiddeger citava Plató, un dels seus referents, quan va dir que tot allò gran es troba en la tempestat. I és cert que aquests dies primaverals són jornades de llums i clarividències. Precisament era al llit llegint l’exquisida biografia de Heiddegger, escrita per Safranski (Un maestro de Alemania), quan vaig topar amb el capítol que fa referència a Max Weber. Explica Safranski que Weber es mostrava humil davant la tasca política. Deia que quan es demana a la política que doni sentit i felicitat a la vida es fa impossible no naufragar ja que l’acció política queda sobrecarregada. Les passions desborden els marcs de la racionalitat i davant d’un món que la ciència ha desencantat, expressió exacta que fa servir Weber, cal mostrar-se moderat i acceptar la gàbia de ferro social. Anys després els americans van inventar l’entertainment. Diuen que Weber, quan xerrava a la universitat, era capaç de desmuntar qualsevol cosa desitjable, qualsevol somni i teatre metafísic, i alhora mostrar-se sempre ple d’humanisme i valors en el discurs, sense caure en el cinisme d’aquells qui ja han perdut tota esperança en la societat. Republicanista pragmàtic, era partidari d’un Imperi alemany fort, primer dur amb les minories i després més moderat. Segurament era, com Unamuno o Ortega y Gasset, un nacionalista cultural, massa racional per caure en el patriotisme buit, però massa alemany per ser internacionalista. Com més endavant Ortega a Espanya, era partidari de la “conllevancia” amb els “polacos”.
Weber detestava l’idealisme romàntic en temps de la primera República de Weimar, suposem que veia a venir la pedregada davant l’ascens del bolxevisme i els ecos del primer feixisme que ja deurien sentir-se, encara que fossin com els ecos d’un llop que udola en la llunyania. Weber és famós per la seva relació entre l’ètica protestant i l’eclosió del capitalisme als països del nord d’Europa, triomfants durant la Revolució Industrial davant la pobra i catòlica Europa mediterrània. Weber distingia dues etapes entre els moviments culturals, polítics o religiosos: la fase carismàtica i la burocràtica. Jesús i Mahoma eren carismàtics, però els seus successors al capdavant de les seves religions eren més aviat gestors de normes morals que servien finalitats econòmiques. L’estat ha de tenir el monopoli de la força, no de la violència diria jo, i la política no és un lloc per sants. Pura realpolitik.
Aquesta distinció que fa Weber és molt important per encarar la nova etapa del conflicte català: el diàleg i distensió que els poders econòmics de Barcelona volen per no perdre el control de la situació i donar ales a la voracitat madrilenya. Si perdent com hem perdut en podem treure un bon acord… Pragmatisme. Un cop ha passat la fase carismàtica dels líders i la metafísica dels gestos simbòlics, els sacrificis necessaris i aparentment estèrils, el turment i l’èxtasi del martiri i les darreres temptacions de Crist s’entra en la fase burocràctica de l’independentisme? Funcionarà?
