Atenent a la meva personal admiració, sobretot com a seguidora fidel de la seva obra, i en la meva condició de periodista i com a membre de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya; més enllà del reconeixement a totes les dones que exercim el periodisme en els àmbits local, comarcal o nacional, se’m fa inexcusable de dedicar un particular elogi a la guanyadora del IX Premi Margarita Rivière 2023, amb rigor periodístic i amb visió de gènere, a la periodista i escriptora Maruja Torres Manzanera (Barcelona, 1943). Un merescut guardó, atorgat per un jurat constituït per membres de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya i del Col·legi de Periodistes de Catalunya, el mateix Hugo de Cominges Rivière, fill de Margarita Rivière, i altres significats i significades periodistes, que van subratllar el rigor, la independència y la valuosa trajectòria professional de Maruja Torres, considerant-la una de les més consolidades i longeves referents en la professió del periodisme.
Per la seva part, a La Ciba, de Santa Coloma de Gramenet, en l’acte que celebrava la 30ena edició dels Premis de Comunicació no Sexista, espai en el qual era receptora de l’esmentat premi, Torres, amb una escultura de l’artista tortosina, Cinta Sabater, i una col·lecció de llibres a les mans, va mostrar-se summament agraïda per aquest reconeixement; alhora que va voler recordar altres periodistes i sobretot aquells temps en què l’exercici del periodisme amb prou feines sabia què era el feminisme. En aquest sentit, va deixar anar amb rotunditat que: “A hores d’ara, no es pot fer ni un pas enrere en les conquestes del feminisme.”
Un breu perfil personal ens descobreix, tal com consta al seu DNI, a María Dolores Torres Manzanera; una dona lliure i amb molta empenta que va decidir estampar, just als inicis de la professió, a les seves columnes periodístiques el segell identitari de Maruja Torres. Això és, Maruja Torres (Barcelona, 1943) va néixer i va créixer a l’antigament anomenat Districte V, altrament popularitzat com el “Barri Xinès”, en el si d’una família de la qual el progenitor se’n va desentendre, just quan ella tenia set anys. Més endavant, sense cap formació acadèmica reglada, va començar a treballar de mecanògrafa als 14 anys, tot movent-se per diferents empreses fins que, l’any 1963 era contractada com a secretària i redactora a la secció “Página Femenina” del diari “La Prensa”, que pertanyia al Movimento. El 1965 va ingressar a la revista Garbo, amb feines -tal com ella qualificava- de “chica per a todo”, on hi va romandre sis anys. Paral·lelament, va entrar a col·laborar a la revista de cinema “Fotogramas”, publicació en la qual va mostrar tot un gran talent periodístic a propòsit de la redacció dels seus primers articles d’opinió sobre diversos films, al costat de nombroses entrevistes amb grans del món del cinema. Posteriorment va treballar de “free lance” en diverses publicacions, com “El Papus”, “Por Favor” i “La Calle”. Entre 1979 i 1981 va treballar a “Mundo Diario” i a “Tele eXprés”, període en què va fixar la seva residència a Madrid a fi de començar a escriure al diari “El País”, sota la direcció de Rosa Montero, al Dominical Color, formant part de la plantilla de l’esmentat diari, a la secció de Cultura. A mitjans de la dècada dels 90’ Torres retornava a Barcelona per a col·laborar a les publicacions “El Espectador” i “Qué leer”. Després d’un breu període professional a la redacció de la revista “Cambio 16”, va tornar a “El País” com a reportera i columnista; un episodi professional en què va ser testimoni excepcional de la mort del seu company i fotògraf, Juantxu Rodríguez, a conseqüència de l’impacte de bales de les tropes dels EUA, el desembre de 1989, després de la invasió de Panamà; etapa en què era corresponsal de guerra, igual que ho va ser també per a Israel des del Líban. I, al capdavall, mostrant-se una treballadora incansable, després de dimitir del seu espai a la secció d’Opinió de “El País”, des del 2013 fins al 2016, va escriure una puntual columna a “El diario”; etapa que la situa residint a Madrid.
D’aquesta prolífica i extensa carrera professional se n’obté que els seus articles i exhaustius reportatges d’investigació periodística sempre hagin estat dels més qualificats i encara recordats als nostres dies, àdhuc una notòria incursió en l’univers literari des del 1986, amb publicacions d’humor ben significades: “¡Oh es él! Viaje fantástico hacia Julio Iglesias” o “Ceguera de amor”. Després vindrien “Amor América: un viaje sentimental por América Latina”, “Un calor tan cercano”, obra de signe biogràfic, i les que han estat veritables consagracions literàries: “Mientras vivimos” o “Esperadme en el cielo”, entre altres.
Tot plegat, Torres ha estat mereixedora d’una copiosa llista de premis i guardons: Premio Francisco Cerecedo (1990); Premio de Literatura Extranjera (1998), amb “Un calor tan cercano”; Premi Planeta (2000), amb “Mientras vivimos”; Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2004); Premi Internacional de Periodismo Manuel Vázquez Montalbán (2004); Medalla d’Or de Belles Arts (2006); Premi Nadal (2009), amb “Esperadme en el cielo”; Premio Luca de Tena, a la Trayectoria periodística 2020, Premio MAS Trayectoria 2023, i Premi Margarita Rivière 2023.
