I des de l’àmbit que enguany ocupa l’Acte Institucional d’aquest 8 de març, un treball elaborat per aquesta destacada ponent convidarà al públic a reflexionar a propòsit d’aquest plantejament i la seva conseqüent reflexió:
Hi ha biaix de gènere als mitjans de comunicació?
Quin espai i quin protagonisme tenen els homes i les dones als mitjans de comunicació? Què es prioritza i es visibilitza de les dones? Quina responsabilitat tenen els mitjans respecte les discriminacions de gènere? Han d’informar només del que passa o han de sensibilitzar?
Per respondre a la primera pregunta que ens fem sobre si actualment encara podem trobar biaixos de gènere en les informacions que es publiquen als mitjans de comunicació hem de partir del primer element a considerar què és l’agenda comunicativa. És a dir, a partir de quins temes s’organitza la informació del dia a dia; i, analitzat això veiem que predominen els temes relacionats amb la política i l’economia.
I, en aquests dos àmbits on són les dones? Les dades de representativitat femenina són clares:
A Catalunya, hi ha un 19% d’alcaldesses.
Només una dona dirigeix un mitjà de comunicació català: el diari ARA.
Cap dona ha estat mai presidenta del Tribunal Suprem. La paritat en els consells d’administració de les empreses del IBEX35 no s’ha assolit malgrat l’existència d’una llei d’igualtat: no se supera el 20%.
En l’opinió als mitjans, tan sols hi trobem un màxim d’un 26% de columnes redactades i fetes per dones
En els Premis literaris, un 20% són per a elles… i així podríem anar facilitant dades sobre la representació de dones i homes en llocs de decisió; figurant sempre per sota del llindar de la paritat, establert en el 60-40.
Per tant, si els mitjans enfoquen la seva agenda comunicativa en temes de política, de representació econòmica i social i es basen en el periodisme de declaracions, difícilment les dones tindran el mateix protagonisme que els homes, simplement perquè no hi són i -per tant- no poden fer declaracions. O sigui que podem concloure que les donen no tenen la mateixa representació en els mitjans simplement perquè no ocupen llocs de decisió.
Dos aspectes més a tenir en compte giren entorn al llenguatge que, en la majoria dels casos, se serveix del genèric masculí; una circumstància que també contribueix a invisibilitzar les dones. L’altra és la sovintejada reproducció de fotografies i imatges amb cossos de dones “sexualitzats”, una realitat que no s’acostuma a fer amb els (cossos) dels homes.
I la pregunta que ens fem, de si els mitjans haurien de divulgar altres aspectes o informacions al marge de l’agenda política; sensibilitzant i elaborant reportatges de caire social que tinguin en compte la perspectiva de gènere, la resposta és clara: sí!
Amb això sí que podríem començar a eliminar els biaixos de gènere sempre i quan a l’hora d’elaborar la informació es tingués en compte fer servir les dones com a autentiques i acreditades fonts expertes tot promovent el fet de donar a conèixer dones protagonistes en tots els àmbits socials. Tot plegat, tenint sempre clar que cal -en certs casos- fer accions positives que ajudin a assolir una representació equilibrada de dones i homes en aquests mitjans i s’eviti de caure en cap acció discriminatòria, tant en el tractament de la informació com de les imatges.
