Des de l’any 1907, “La Bona Espardenya” compta amb una consolidada trajectòria de tres generacions. La darrera encapçalada per Maria Gibernau i Viadiu, una autèntica professional que, en qüestió de temps, sense esquivar la identitat que caracteritza aquest establiment ha sabut acomodar-lo a les tendències i demandes dels nostres dies.
A propòsit de la defunció el 12 de gener passat d’Anna Viadiu i Claret, a l’edat de 97 anys, aquesta nova pàgina, dedicada a La Veu de la Memòria, s’estrena avui tot concedint un merescut reconeixement no només a la difunta, sinó a la seva filla Maria Gibernau i Viadiu, en qualitat d’empresàries i professionals, pertanyents respectivament a la segona i tercera generació d’un dels establiments comercials amb més llarga història de la nostra ciutat, “La Bona Espardenya”. Això és, aquella botiga, de primer, ubicada a l’antic número 25, del carrer de Sant Roc, i que a hores d’ara ja ha complert els seus 116 anys; especialitzada d’antuvi en el mercat de l’espardenyeria, i incorporant pas a pas tota mena de calçat.
Una conversa amable amb Maria Gibernau ens transporta a l’origen d’aquest negoci familiar, quan el seu avi, Agustí Vilaseca, fill de Castellolí, va venir a Igualada a aprendre l’ofici d’espardenyer, en un espai que ja era una antiga Espardenyeria, al número 25 del carrer Sant Roc. Aquí, en aquest indret, un cop coneixedor de l’ofici va fundar “La Bona Espardenya”, una petita botiga amb taller de treball a la rebotiga, ara desapareguda. Òbviament, el reclam de “bona espardenya” atenia a la immillorable eficàcia artesanal en la confecció d’aquest producte tan popular: la típica espardenya catalana, on excepcionalment la igualadina es caracteritzava per tenir set vetes i estar puntejades de manera peculiar. Tot i això aquest tipus d’espardenyes envetades, especialment oportunes per als mesos d’estiu encara que també força utilitzades tot l’any, es compartirien amb la venda d’un altre tipus de calçat no menys popular com: les sabatilles, les xiruques, etc., en el marc d’un negoci que seria regentat per ell mateix i la seva dona, Teresa Claret, al decurs de dècades.
Posteriorment, una segona generació, el Joan Gibernau i l’Anna Viadiu van continuar el negoci, en un període en què a més d’augmentar progressivament l’oferta de calçat i altres productes (barrets, cordes, taps, etc.) també va viure el trasllat, a l’any 1972, a un nou local més espaiós i modern -de davant mateix- a l’edifici número 1 de la plaça de Sant Miquel; de fet, la botiga actual. Si bé, aquest període coincideix amb què, la seva filla, Maria, encara ben joveneta, i sense un interès especial per als estudis, trobés en aquesta nova botiga la seva realització professional; avui, passats 50 anys al peu del canó, Gibernau rememora orgullosa algunes seqüències de la història d’aquest establiment.
En primer lloc, aplaudeix que el concepte “espardenya” no ha estat mai substituït per cap altre, de manera que el nom li segueix venint -tot sigui dit- ni calçat. Des d’una altra perspectiva, subratlla l’esperit de continuïtat d’una família en perpetuar-se al cor de la ciutat, i del tot compromesa amb l’associacionisme comercial igualadí. Tanmateix, és precisament pel que fa a la longevitat històrica del nom, “La Bona Espardenya”, que en valora la seva catalanitat; no sense lamentar l’episodi de castellanització del règim franquista en què la botiga va veure imposada la denominació de “La Buena Alpargata”.
Finalment, a l’actualitat, amb una llarga especialització en altres sectors del calçat, al marge de l’espardenya; potser d’allò que Gibernau se’n sent més cofoia és de comptar amb una clientela fidel que ha sabut apreciar l’equilibri entre qualitat i preu dins d’una àmplia mostra de productes.
Tot plegat, és innegable l’expertesa d’aquesta professional. Per molts anys, Maria!
Totes les dades d’aquesta memòria estan registrades i formen part del Fons de Documentació de Carmel·la Planell i de La Veu de l’Anoia.
