Si hi ha una convocatòria que estimula, posa en relleu i dona suport a projectes socials i artístics, fent visibles els treballs, aquest és Igual’ART; un concurs que el passat 2023 va premiar al cineasta i documentalista Jose M. Ferulli, amb la proposta “Migracions internes a la ciutat d’Igualada”, i la conseqüent confecció del documental “Maletes de cartró”.
“Maletes de cartró” és un crònica del procés migratori ocorregut a la Conca d’Òdena i en especial al Barri de Fàtima d’Igualada, al decurs dels anys 50’ i 60’ del segle passat; un document confeccionat amb un potent i corprenedor testimoniatge audiovisual que complementa una exposició que té per títol, també, “Maletes de cartró”, inaugurada en un acte de concorreguda presència pública i institucional, a la Sala d’exposicions del Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, el passat 27 de juny.
Si bé, una nota de premsa, en aquest rotatori, ja assenyala amb detall tots els components d’aquesta producció, endemés del mateix cineasta i documentalista Jose M. Ferulli, l’ideari del projecte, un veritable document d’antropologia social i cultural; pel que fa a la mostra, aquesta presentació conté tots els documents gràfics i dades cronològiques que descobreixen el perfil humà de les persones que han participat, en tant que testimonis, d’aquesta exploració sobre el fet migratori a les nostres contrades.
En aquest sentit, “Maletes de cartró”, a grans trets, és un reconeixement a la veu de la memòria més viva d’aquells qui es van moure, des de l’esperança d’un futur just i digne, per a cimentar una nova vida, tot prenent com a icona aquella “maleta de cartró” de la qual, durant la Dictadura franquista, des dels anys 50’ de la passada centúria, van servir-se aquells que es veien obligats a emigrar d’una Espanya inequívocament abandonada i empobrida pel règim. En aquest context, la Conca d’Òdena, i en concret Igualada -aleshores una reeixida ciutat industrial del tèxtil i del cuir- va acollir i donar feina a milers de persones que van fixar-hi la seva residència, procedents majoritàriament d’Extremadura i Andalusia.
Parelles que van donar vida al barri
Això és, des del final de la Guerra Civil fins a l’any 1959, a l’Estat espanyol, sota el control ideològic del règim dictatorial de Franco i en base a una inviable autarquia, el país va veure’s abocat a una brutal crisi econòmica que va derivar en el progressiu abandó i empobriment d’un ampli sector de la població. Si més no, a partir del Pla d’Estabilització del 1959, enmig d’una certa transigència econòmica, un gran gruix de persones de poblacions summament deprimides van poder emigrar cap a zones d’una major oportunitat de treball, com és el cas de la ciutat d’Igualada; tal vegada considerada com a la terra de la gran promesa.
Al cap i a la fi, es va dur a terme un commovedor èxode que, des d’una clarivident remembrança han pogut explicar alguns dels seus protagonistes en un meravellós i vibrant reportatge. Certament, i amb una gran càrrega sensible, tots junts s’avenen a manifestar que: “De sobte, el fet d’emigrar va ser molt dur… sense saber el què es trobarien aquí, amb la pena d’haver d’abandonar la seva terra, malgrat ser la causa de les seves misèries”. Emperò, a poc a poc, i amb moltes ganes de treballar, aviat van veure alleugerit l’avenir gràcies a unes feines raonablement remunerades; i, per aquesta raó, amb determinació i constància, arran de l’adquisició de minúsculs terrenys, van anar construint -amb esforços compartits- aquelles casetes que, avui encara representen l’essència del Barri de Fàtima, aquell hàbitat emplaçat entre dos torrents, i originàriament amb múltiples mancances si es considera que es tractava d’un nucli poblacional sense cap mena de projecte urbanístic. Mentrestant, amb orgull i satisfacció, essent ja jubilats, convenen a avaluar que ells i elles han contribuït a fer, des de diferents empreses, tèxtils i del cuir sobretot, juntament amb altres de creació pròpia, una Igualada més gran i més pròspera.
I, des d’una esfera més intimista, no poden més que reviure amb tendresa aquells passatges evocadors dels moments en què es van constituir algunes parelles i es van formalitzar molts matrimonis; gestant un veïnatge de famílies i amics de portes obertes i en què tots els fills jugaven al carrer, fins a consolidar una absoluta comunió veïnal amb la creació de societats i entitats destinades a portar, al Barri de Fàtima, algunes rèpliques de la cultura dels pobles que havien deixat. Al capdavall, però, si bé consideren inicialment haver-se sentit viure en un món a part, en què per cert no es parlava català, valoren molt positivament tot el que han pogut viure i fins a quin punt aquesta petita comunitat ha estat capaç de crear tantes llars i fer-se seu, i gran, un barri tan petit.
