Entrevista a Carmel·la Planell i Lluís, autora del llibre “Igualada, teva, meva i nostra. L’epidermis de la ciutat. 22 anys del segle XXI”
Carmel·la Planell i Lluís, fotògrafa, periodista i historiadora igualadina va presentar fa unes setmanes l’obra Igualada, teva, meva i nostra. L’epidermis de la ciutat. 22 anys del segle XXI, un recull fotogràfic que ha esdevingut una revisió històrica de l’evolució demogràfica i urbana d’Igualada.
Amb ella hem parlat sobre el llibre, sobre tot el seu procés de creació i del resultat final que podran trobar tots aquells que en vulguin gaudir.
Com va sorgir la idea de fer aquesta obra?
La idea inicial no era cap llibre, ni cap publicació. Jo vaig tornar a Igualada l’any 2003 i el fet de tenir un horari professional molt flexible, em va permetre començar a mirar Igualada, mirant-me-la amb atenció i la començo a fotografiar. Al cap d’uns anys em van convidar a participar en una exposició col·lectiva sobre el Rec amb fotografies meves. Posteriorment, de resultes d’una altra exposició de fotografies, l’aleshores regidor de Cultura Josep Miserachs i Nadal en veure el meu treball, va animar-me a retratar la ciutat, quedant entesos en què aniria treballant els diversos carrers, barris i espais per posteriorment fer-ne una publicació. Després de la mort del Josep vaig parlar amb l’alcalde i el nou regidor de cultura i el projecte va continuar endavant. Aquest treball era previst de presentar-lo el 2020 però amb la pandèmia vam entrar en un impàs, i aprofitant que l’any 2022 Igualada va ser Capital de la Cultura Catalana, vam decidir presentar-lo en aquell moment.
Quin ha estat el procés de creació: fer les fotografies, triar-les, estructurar-les…
Mira, partia de 5.000 fotografies fetes i al llibre només n’hi surten un miler. En el moment d’anar-les fent, tot i que ja saps que hi posaràs les que hi càpiguen, en vas fent i penses, “després ja triaré”. I la veritat és que el procés de selecció i eliminació costa molt, perquè tot el que has fet ho consideres bo i t’agrada. Però bé, al final s’ha de mirar que les fotografies que tries quedin bé quan siguin transportades al paper, si contrastaran bé amb les altres que les acompanyin a la pàgina…
Què trobarà la persona que fullegi aquesta publicació.
L’obra està concebuda com un passeig per la ciutat i la fotografia que hi ha és una fotografia realista, perquè jo retrato aquell element (aquella façana, una porta, una maneta, un timbre, una balconada…). No és una fotografia creativa, jo no he creat res, només he buscat els enquadraments adients.
Les fotografies estan fetes captant perspectives (carrers des de lluny, angulacions molt properes…). Totes les imatges estan fetes seguint un criteri professional, fetes en moments de llum molt oportuns, sobretot fetes a l’hivern, que és quan els arbres no tenen fulles i permeten veure els edificis i el paisatge urbà.
En l’obra no hi trobarem la Igualada del Noucentisme o la Igualada modernista, en el llibre hi trobarem Igualada tal com és. No és cap catàleg ni cap inventari.
Com està estructurat el llibre?
Qui el fullegi veurà que les fotografies no tenen peu de foto però les pàgines estan classificades alfabèticament pel nom dels carrers de la ciutat i les fotografies que surten a cada pàgina són d’un mateix carrer. Aquestes fotografies permeten fer un viatge en el temps del carrer perquè hi podem veure des d’espais més antics fins a edificis més moderns i actuals. Cada edifici és indicador d’una època.
El llibre recull carrers, places, avingudes, passeigs, barris, travessies i portals.
Si cada carrer ocupa una pàgina del llibre -amb les fotos molt ben distribuïdes pel Lluís Jubert-, cada barri ocupa quatre pàgines, perquè cadascun aplega una sèrie de carrers. Aquestes pàgines dedicades als barris són un retrat molt potent del procés de naixement i creixement d’aquests nous espais de la ciutat, sobretot en els barris de Fàtima i de Montserrat. Són el retrat fidel d’una època.
El llibre és una invitació a mirar Igualada, i per a mi, des de l’àmbit fotogràfic em sento acompanyada de la pell dels edificis, la pell és el vestit que cadascú posa a casa seva, és la façana exterior que se’ns mostra i jo miro aquest vestit de la ciutat.
La teva passió per les arquitectures, d’on et ve?
El meu pare era un gran entusiasta de parar atenció a tot el que l’envoltava: diferents edificis, transformacions, obres, enderrocs i sense que directament m’influís en res, anant a passeig amb ell, m’anava comentant coses que observava, canvis que hi havia. Penso que tota aquesta mirada contemplativa de l’entorn ja em ve de petita. Aquesta predisposició a mirar, a observar, l’espai extern que m’embolcalla en cada moment s’ha anat reflectint en la fotografia que faig.
Els igualadins tendim a no mirar enlaire mentre caminem per la ciutat. Què ens perdem?
El llibre és una invitació a veure tota una sèrie d’edificis, façanes i elements que ens acompanyen quan caminem a poc a poc, fet que ens permet adonar-nos de detalls que ens havien passat per alt. I descobrim moltes coses.
La diferència semàntica entre veure i mirar és clau: veure, ho veiem tot però mirar és parar atenció, és observar detalls, elements, és descobrir allò que no coneixíem. A Igualada, per exemple, tenim una rambla, la Rambla Nova, amb uns edificis interessantíssims però que desconeixem perquè no els mirem.
On podem trobar aquest llibre?
A totes les llibreries d’Igualada, on el dia de Sant Jordi estaré firmant-lo. Entenc que és un llibre que pot interessar molt als igualadins; pensa que el dia de la presentació ja se’n van vendre un bon nombre.
Aquest llibre és una presentació d’Igualada, per tant és un llibre que permet als no igualadins conèixer la ciutat. Hi ha continguda la història d’Igualada a través dels seus edificis, des dels portals de les muralles del segle XIII i fins a l’actualitat.
És un llibre molt visual, d’una Igualada real dels primers 20 anys del segle XXI. És un llibre fet amb amor.
