Em passa amb freqüència que, després de mantenir una conversa amb els nostres grans, em queda una sensació una mica difícil de descriure (agredolça, pot ser?) quan penso en allò que m’han explicat, en la manera que ho han fet i, sobretot, en allò que no han dit i crec que, entre línies, han volgut dir.
M’atreviria a sentenciar que darrere de les seves paraules es poden endevinar uns sentiments persistents, potents, continus i voluntàriament amagats que quan començo a analitzar detingudament s’apareixen d’una manera clara i crua: soledat i tristor, i de vegades perplexitat i desubicació.
Quan era més jove i vaig començar a tindre consciència de qui era la gent gran -tot i que encara estic esperant que algú m’assenyali les línies exactes que separen una etapa de la vida de la següent- una de les coses que em va sorprendre va ser les interminables converses que la gent més gran que jo mantenia amb mi i que en aquell moment, i d’una manera ignorant i una mica supèrbia (ho sento molt!), pensava que era com un peatge que havia de pagar per poder parlar amb elles i, de vegades, com una manera de fer-me perdre el meu temps, perquè pensava, ximple de mi, que el temps era meu.
Sempre he sentit que aquell que és savi és qui escolta, que ningú aprèn parlant. En el decurs de la vida he anat veient quanta raó té aquest pensament i que moltes vegades és difícil portar-ho a la pràctica, i més si ets jove, però la joventut acaba passant i queden les vivències, els sentiments i el desig irrefrenable de trobar-nos i que ens acariciïn l’ànima, és a dir, queda allò que ens fa profundament humans.
Han anat passant els anys i les persones, i cada vegada veig amb més claredat que allò que donem per suposat, allò que concebem d’una manera tan aclaparadora com és el fet de relacionar-nos amb els altres, de transmetre les nostres alegries, inquietuds, pors i somriures, potser no se’ns concedeixi sempre, i que hem d’apreciar com un regal suprem la nostra millor arma per combatre la soledat: la paraula.
