Sí, jo també volia parlar sobre el nacionalisme, la independència i l’autodeterminació. Sí, és clar, se n’han sortit bé, mentre parlem d’això no parlem de les retallades en sanitat o educació ni tampoc que a Catalunya una de cada tres persones és pobra. Cert, però als que argumenten això jo els preguntaria que si tot anés bé, si no hi hagués retallades ni pobresa a Catalunya, ja en podríem parlar? I què passa, per exemple, amb els milers de nens que moren de fam al món cada dia. Què passa? És diferent? No hauríem de deixar de parlar de tot, fins que ningú no passés gana? A més sembla que els que parlen d’independència no els importi res més. Fals. Dit això. Penso que tal com afirmava Manel Cruz en un article del País, el nacionalisme es pot definir com un sentiment i no com una opció política raonable. De fet, un autèntic nacionalista és aquell que s’emociona amb la bandera, l’himne, i que estima els seus costums, la seva llengua, la seva cultura i la seva gent. En definitiva, ningú no pot argumentar raonablement contra el nacionalisme. Contra les emocions no hi ha raons, doncs no hi ha emocions ni dolentes ni bones, sinó que són i punt. Una altra cosa molt diferent és argumentar que aquestes emocions en la seva radicalitat puguin provocar actituds excloents. Però parlo de les conseqüències d’una emoció i no de la pròpia emoció. Un pot estimar profundament la seva llengua i en conseqüència pot decidir o bé cuidar-la i ensenyar-la amb molt d’afecte a qualsevol que vulgui aprendre-la o bé pot obligar que la parlin, són dues actituds diferents que emanen de la mateixa emoció. És a dir, el nacionalisme com emoció no és ni bo ni dolent però sí que ho són les seves conseqüències. L’amor és bo en si, però recordo que es mata per amor. D’altra banda, l’independentisme pot ser una conseqüència del nacionalisme. Però no tot independentista és nacionalista, encara que hi ha inteŀlectuals que afirmen que això últim és una contradicció, un oxímoron. Amb això vull dir que l’independentisme no és una emoció en si, sinó que és una posició política argumentable com ara el federalisme. Ara, A Catalunya moltes persones són independentistes com a conseqüència del seu nacionalisme però moltes més ho són per raons pràctiques i econòmiques. En aquest cas sí que podem argumentar, raonar, discutir i parlar de deute, d’expulsió de la UE, d’aranzels, de monarquia i república etc … Decidir quins arguments són millors cap a la independència és difícil, potser un racionalista analitzaria els aspectes econòmics, polítics i socials, en canvi d’altres els seria igual simplement voldrien ser independents perquè diuen que estimen Catalunya. Això sí, els independentistes ja no se’ls pot dir que són uns bojos nacionalistes, ara ja tenen també arguments teòrics amb els que poden embellir aquesta suposada bogeria. Però tot això no té cap sentit si no podem decidir. I és aquí on, tot i comptar amb sòlides raons, paradoxalment em deixo portar pels sentiments. No puc tolerar que les persones no puguin decidir per elles mateixes, no puc tolerar que altres decideixin per nosaltres. I ha de ser Catalunya qui decideixi perquè és l’objecte jurídic i no només per raons històriques més que suficients sinó simplement perquè així ho volen la gran majoria dels catalans. I no hi ha fonament tan racional com que la decisió de qualsevol persona és tan vàlida com la de qualsevol altra, independentment que aquestes decisions es prenguin en funció de les llàgrimes en sentir una cançó o del resultat d’uns comptes. Podrem pensar que una raó és millor que una altra, però mai podrem discutir la validesa d’aquestes. A la maduresa democràtica s’hi arriba quan es comprèn això i se sap distingir entre sentiments i raons, però distingir no significa menysprear les emocions sinó al contrari, ja que com deia precisament un gran matemàtic, Pascal, el cor té raons que la raó desconeix . Rafael Moya
